La penúltima frontera
Diuen que en l'antiguitat els Jocs Olímpics servien per establir un període de treva entre les ciutats de l'antiga Grècia, que disputava als estadis la força i estil dels seus atletes, i els premiava amb el llorer i el reconeixement i els convertia quasi en déus. De tot allò es forjà l'esperit olímpic, motiu d'aplec i de concòrdia, quan els Jocs moderns es reinventaren un munt de segles després. Però, contra la idea dels qui els promocionaren, la crònica del centenar llarg d'anys de recuperació olímpica és plena de desavinences i joc brut, des de la mateixa competitivitat esportiva fins al desvetllament dels instints més primaris del simple espectador. D'exemples, mil i un.
No crec que formin part de l'àmbit olímpic però les declaracions de l'esportista Àlex Fàbregas s'han emmarcat en aquest escenari, tot i entrar pròpiament en una qüestió identitària. Com sabem, ja que el tema ha tingut força ressò, el pecat de Fàbregas ha estat dir que ell juga amb la selecció espanyola per obligació, perquè ell voldria poder jugar amb la catalana, i que el seu himne és Els segadors. La reacció de la caverna ha estat immediata: el xicot fa repugnància i es mereix la mort; la xarxa n'és plena, i més quan s'empara en l'anonimat. La mà anònima se supera quan un conegut dirigent de l'esport català, Pablo Llorens, demana al club de Fàbregas que l'expulsi perquè no es mereix defensar-ne els colors, i hi afegeix que aquells que demanen les seleccions catalanes són uns estúpids. Com sempre, la força de la conquesta segueix cuejant.
No fa gaire, en els mateixos Jocs, el tennista Andy Murray guanyà l'or per a la Gran Bretanya i, immediatament, com és usual, s'embolcallà amb la bandera del seu país. Ho feu amb l'escocesa, que és la seva, i ningú no ho trobà estrany. Segur, els britànics i els nacionalistes espanyols són a molta distància.
És evident que en l'Espanya autonòmica tenim un tema –un?– no resolt i que ens hem aturat en la penúltima frontera. La realitat imposa trobar territoris de diàleg, i si això no és possible més val deixar-ho. Ep!, i deixar-ho vol dir deixar-ho; significa avançar fins a la darrera frontera.
