Pau i presons

En temps de terrorisme, el món occidental i especialment l'Estat espanyol, han impulsat des de la perspectiva del Dret Penal de l'enemic, una aplicació restrictiva de drets que han permès polítiques criminals més pròpies d'estats totalitaris que d'una democràcia. L'exponent global ha estat la legalització de la tortura a les presons d'Iraq amb els Memorial Acts, per part del govern Bush.

L'excepcionalitat penal espanyola, concretament la legislació antiterrorista i l'allargament de condemnes, ha estat àmpliament denunciada per institucions internacionals com el Comitè Europeu de Prevenció de la Tortura, o entitats com Amnistia Internacional, Helsinki Rights i Human Rights Watch. Totes elles han parlat de tortura, de privacions inhumanes i tractes degradants. La doctrina Parot, que va imposar un allargament de les condemnes més enllà dels límits legals establerts al Codi Penal, ha estat totalment rebutjada pel Tribunal Europeu de Drets Humans. Una sentència que el govern espanyol ha tingut la gosadia i la supèrbia de qüestionar, posant-se en evidència davant Europa. La mateixa política d'intransigència que va exercir el PP a l'època Aznar, està ara essent la posició del govern Rajoy.

La qüestió transcendent és que el context actual és molt diferent dels anteriors moments. La via política de l'esquerra abertzale és d'una fermesa inamovible i constitueix l'única via cap a l'autodeterminació. Les coalicions de Bildu i Amaiur han donat àmplies majories de govern a les institucions, tot i les argúcies del Congrés per impedir-los el grup propi. Els set diputats d'Amaiur han sobrepassat els cinc del PNB, generant uns canvis d'expectatives per al futur govern basc inquietants especialment per a la política espanyola. La legalització de Sortu pel TC ha afegit la constatació que la via armada està exhaurida de forma definitiva.

Per tant l'anàlisi que s'imposa a partir del front penitenciari obert aquests dies, amb les vagues de fam engegades, és de caire polític. Uribetxeberria Bolinaga, el pres basc malalt de càncer terminal al qual no se li ha aplicat el precepte legal que li permet sortir de la presó en llibertat condicional per malaltia inguarible és l' espurna que ha fet que fins avui més de 200 presos o preses bascos hagin decidit secundar la vaga.

Ens trobem amb la ràpida reacció del titular d'Interior parlant de xantatge. La resposta política del govern popular entra en allò previsible, ara caldrà veure quina altura de mires té la resposta social i política. Fins ara, ERC ha encapçalat, fins i tot en temps de difícil comprensió social, la defensa d'una solució política del conflicte basc. ICV es va afegir a l'oposició a la llei de partits polítics. La resta han secundat l'esperit de la transició democràtica amb el pacte antiterrorista que en massa ocasions ha significat un obstacle a la política de les solucions.

La situació penitenciària dels presos i preses bascos ha arribat a un límit on el manteniment de les restriccions legals és insostenible per raons legals, ètiques i també polítiques. L'entrada en vigor del pla de dispersió de presos d' ETA i del Grapo, va generar una vaga de fam contra l'alimentació forçada on en van morir molts, essent un episodi negre de la democràcia espanyola. A Irlanda del Nord, les vagues de fam, i la mort de presos com Bobby Sands, van ser el detonant del ressò social i el compromís de sectors de drets humans vers el procés de pau. El retorn a l'aplicació de la llei penitenciària sense discriminacions hauria de ser exigit per tota la societat com un reclam ètic i democràtic bàsic.