Quan la lluna faci el ple

Avui, aquest vespre, demà al matí, la setmana que ve, ahir va fer vuit dies, d'avui en quinze, d'aquí a un mes, de demà en vuit, dissabte passat, dimarts de la setmana entrant, d'aquí a una hora, l'any vinent, fa poca estona, suara mateix, no pot trigar, fa molts anys, abans d'ahir, diumenge va fer vuit dies. O, si voleu, quan la lluna faci el ple o quan les granotes duien sabre.

Ara mateix no em vénen al cap més maneres de situar en el temps una cosa que estem explicant. Però n'hi ha. La gent, la nostra gent del carrer, de pagès o de vila, sempre ha trobat la manera de concretar fins on calia el temps que emmarcava la història explicada, la cita, el compromís. D'un temps ençà, ara que tenim mitjans de comunicació potents que podrien enriquir el nostre vocabulari quotidià, resulta que els professionals de la paraula deuen haver après a parlar en cercles d'estricta economia lingüística de crisi.

Hauré de demanar excuses als companys dels mitjans: no és pas el primer cop que els dedico alguna crítica –amable o àcida, segons el meu personal estat d'ànim del moment– pel tracte que donen a la llengua amb què es guanyen la vida. Però no és pas culpa seva, o no només és culpa seva. La pobresa de llenguatge que denuncio es conrea al carrer, a casa, al bar, a l'escola, a la universitat, als diaris, a les pel·lícules i series televisives, als anuncis i fins i tot a les pintades que decoren les nostres parets urbanes. Amb escasses excepcions, que n'hi ha i hauríem d'agrair més del que ho fem.

Ja ho sé i ho entenc. Tants anys d'analfabetisme general en la nostra llengua –imposat pel general superlatiu– ens deixaren en un estat d'emergència nacional que explica moltes coses. Havíem de salvar la llengua i només ho podíem fer amb els mitjans humans i materials que teníem, sense perdre ni un minut, passant per alt les mancances i oblidant allò que ara seria l'excel·lència però que, en termes normals, hauríem anomenat mínims exigibles. La pobresa que denuncio és filla de la misèria col·lectiva de tantes dècades de repressió. Potser encara hauria d'estar content del que s'ha aconseguit. Però n'estaria més si anés constatant que les coses milloren –per l'esforç individual dels implicats o per la progressiva exigència dels responsables– que puc creure en un demà millor.

Bé, un demà, un demà passat o encara que fos un demà passat l'altre.

Caldria saber quin català es parla i s'ensenya a les escoles de mestres, a les facultats de periodisme, per poder imaginar el futur lingüístic d'aquest nostre pobre país. Sense oblidar en cap moment els continuats esforços polítics –canalitzats generalment a través dels tribunals– per entrebancar la feina dels que tenen voluntat de fer-la.