Universitat i basquitis
Posats a revisar l'eficiència dels nostres serveis públics caldria començar per la universitat
És clar, tripes econòmiques de la universitat pública a Catalunya i, com cada vegada que passo temporada al País Basc, tramesa al lector de renovada basquitis, ara, potser, accentuada pel fet que un rellevant polític català ens la desaconselli. Què sabrà ell i el seu “economista”, Sánchez Llibre.
Pel que fa a la universitat, hem de tenir present el cost, i és que si manca la consciència de cost és quan realment s' amenaça el tronc de la societat de benestar, la seva sostenibilitat tenint en compte el nivell de renda/riquesa, que no és l' alemany ni el suec (ni el francès). El cost ben mesurat d'alumne per curs és d'uns 7.500 euros, mil més a les carreres tècniques, mèdiques i experimentals. Pensi el lector en l'amortització de les inversions en instal·lacions, la despesa en béns i serveis externs i, sobretot, la forta nòmina de personal docent, administratiu i de biblioteca (la comparació amb el preu de les privades que tenen un benefici, em porta a pensar que una millor gestió i control del personal, sobretot docent, podria reduir el cost per alumne posem entre un 10 i un 20%, en 2 anys).
La despesa per universitats al pressupost de la Generalitat s'apropa a suposar un 16%, és a dir, quasi el 2% del PIB català, cap nimietat! La Sindicatura de Comptes de Catalunya en fa un informe agregat anual i públic que abasta indicadors d'eficiència (des del temps del Síndic Cardeña) i el darrer ens confirma quelcom no grat: el nombre d'alumnes per professor, que fa uns 10 anys era de 16, l'any 2011 ja era de 9!, és a dir, que està més que ben dotada.
Faig un volt pels passadissos d'Econòmiques de l'UB. Hi trobo la reivindicació d'AEP-estudiants d'IC: Més professors, més finançament, més beques… matrícules gratuïtes... De fet, la taxa que s'ha estat pagant no ha arribat mai ni al 15% del cost del servei, pel 45% al metro o a rodalies, el 77% a correus, fins al 90% per escombraries. A la sanitat i als peatges ja es veu la tendència que seguirà. La taxa és sana ja que carrega una part del cost del servei públic al qui, individualment, en gaudeix i no al conjunt impositiu. El gaudi del graduat universitari està ben comprovat, capital humà, millor retribució i atur prou més baix, tret d'algunes titulacions palesament “passades” de nombre. És escandalosa aquesta protesta contra assumir una part més justa del cost; que es pensen que han nascut amb una flor al cul? Una dada addicional: anunci d'ensenyament anglès, sense cap garantia de qualitat: 30 euros mes, 3 hores setmana... facin números, o del que gasten en dues sortides setmanals el jovent.
Però cal un millor control del professorat, sobretot dels titulars i catedràtics, nombrosíssims, i que es guanyen la vida amb els seus sous. No pot ser que sovint s' hagin acostumat a fer una assignatura semestral –de fet, quadriennal– de 2 o 3 classes setmanals i… prou (sé el que em dic); és clar que han rebutjat el magnífic Pla Bolonya europeu –ensenyament actiu per a l'alumne– és que dóna més feina!!; per cert que a la Pompeu Fabra de l'excel·lència, a part que sempre va tenir més dotació per alumne, cap a un 50%, “es queden” més de la meitat de tots els recursos/Generalitat al programa CREA i resulta que els alumnes d'Administració d'Empresa es queixen molt que el professorat nominal s'esvaeix i fan les classes becaris (avís als pares).
Hom diria que posats a revisar l'eficiència dels nostres serveis públics caldria començar per la universitat, a més en decadència de qualitat, ja que les dolentes tendències de l' alumnat –sempre salvant cap a un 30% amb motivació, capacitat i esforç– s'encomanen cap a l' actitud del professorat –també amb cap 1/3 bo i complidor… perquè vol– i al revés. I el corporativisme… Mala peça al teler? Home, per qui hi ha estat 45 cursos, amb els seus propis incompliments, i amb 77 tacos,, difícil que pugui veure una reforma radical.
Però, prou més positiu, parlem sobre la societat i l'economia basques. Tan sols arribar a Orio, poble port d'uns 7.500 habitants, veus, respecte a la neteja, que cap a les 8 hores tot està fregat, incloses voreres, i es manté cívicament al llarg del dia. Més global?: pel pressupost 2013 del govern basc ja hi ha acord per l'augment en un 27% dels fons públics per RD! I fa uns 2 mesos ja van aprovar, amb el PNB, un pla de 440 milions d'estímul industrial i formació. I és que ja estan preocupats per la crisi que reflecteix passar una mica del 10% d'atur (8% fa 2 anys) tot registrant una certa desacceleració industrial per la baixada de certs mercats europeus d'exportació. També veig a la premsa millores actuals en el subsidi del lloguer, sovint d'habitatges protegits, des de 180 fins a 440 euros mensuals, amb unes 130.000 persones beneficiàries –no Càritas, eh–. O un nou programa per a la recuperació de drogoaddictes. Em vol dir, lector, a quin indret ibèric, inclosa la Catalunya de CiU, es poden permetre això?
És el concert fiscal, home, Duran, pel que el País Basc “es queda” totes les recaptacions (i ara mateix estan preocupats per una davallada lleugera d'aquestes) i liquida un cupo anual a Madrid que no crec que passi de l'1,5% del PIB basc (ja sap Catalunya, un 9-10% sempre que no caiguem en el parany de prendre com a any base un de tan crític com el 2009, home, Sánchez Llibre)
