‘Cavaliere di merda'

Silvio Berlusconi, als seus 75 anys vigoritzats amb operacions i contactes juvenils que la meva repugnància moral m'impedeix descriure, amenaça amb presentar-se a les eleccions generals del 2013. Afirma que, sentint que també ho volen molts de ciutadans, li ho demana la gent del seu partit. Ho he llegit en una entrevista publicada recentment pel diari Liberation que, tot i que pugui semblar increïble, encara m'ha sorprès en relació amb el que és capaç de dir aquest personatge, que segueixo amb una perplexitat addictiva des que va entrar en política fa uns vint anys. Berlusconi diu en l'entrevista que va convertir-se en polític per salvar Itàlia d'una esquerra arrapada a les pràctiques del “vell” PCI i obsessionada a augmentar les despeses de l'estat a partir de la recaptació de més impostos començant per instaurar-ne un sobre el patrimoni. Afirma que els seus, en canvi, pensen que la propietat és el pilar sobre el qual cada família té el dret d'assegurar el seu futur. Allò que no té en compte és que hi ha famílies o simplement persones sense propietats que, per tenir una mica de futur, necessiten una certa redistribució de la riquesa. Però els apòstols i beneficiaris del neoliberalisme són així: Amb els meus diners i propietats (com han arribat a ser “seus”? com els han fet?) faig el que em rota, de manera que per què he de donar res als que no han estat prou espavilats per fer-ne i tenir-ne? Per això les estructures de l'estat han de posar-se al seu servei o, en tot cas, no han de molestar-los. Berlusconi, i tants d'altres darrere seu, va posar-se en política no només per conservar el seu patrimoni, sinó per fer impune la manera podrida amb la qual van adquirir-lo. Però Il Cavaliere di merda té la barra de dir que sempre ha fet política al servei del seu país. I fins es presenta com a víctima d'una persecució judicial.