Euskadi davant les urnes
La convocatòria no ha estat cap sorpresa, quan, aquest agost, de viatge per terres basques, arreu intuïes el clima preelectoral. La gent en parlava i ho feien en el context que preveia eleccions a la tardor, segurs que Patxi López no suportaria la pressió d'un govern autonòmic encerclat pel Partido Popular i en la soledat social d'un carrer dominat per les diferents famílies nacionalistes. Al rerefons, un mapa polític diferent, sense ETA i amb la legalització de les forces abertzales que, a més, demostren la capacitat d'anar juntes a unes eleccions. La convocatòria del 21 d'octubre fa temps, doncs, que és en marxa.
Avui, més que mai, el sentiment sobiranista és viu a Euskadi, amb les matisacions més possibilistes o més radicals, potser expressades pels dos blocs que es mouen a l'entorn del Partit Nacionalista Basc i la coalició Bildu-Amaiur. Però, el debat al carrer retorna el poder de govern a les formacions nacionalistes, que segurament seran majoritàries al nou Parlament, però que hauran de veure com administren les pròpies diferències, tot a partir de qui serà la minoria majoritària i de veure quin paper juga el PSOE en la possible capacitat de decisió a favor, per activa o per passiva, d'una o altra. Amb tot, l'actual acord PSOE-PP ha erosionat molt els socialistes, que tenen mala peça al teler, mentre que les darreres eleccions municipals i generals han demostrat la capacitat electoral de Bildu i Amaiur.
És veritat que el Parlament basc no representa exactament la correlació de forces d'Euskadi, ja que el fet d'elegir 75 parlamentaris dividits en tres grups provincials paritaris – 25 per cada província– fa que els quasi dos milions quatre-cents mil ciutadans no tinguin la mateixa representativitat, segons el territori, perquè Áraba té un cens electoral aproximat de 249.000, Gipuzkoa 575.000 i Bizkaia 955.000, mentre que el component sociopolític de cada província és força diferent. Talment, una anomalia que caldria modificar en el futur.
Parlant amb gent del país, tothom preveu una victòria nacionalista i majoritàriament s'endevina un govern del PNB, sol o amb el suport dels socialistes, encara que algú més agosarat fins i tot s'atreveix a pensar en algun acord entre PNB i Bildu-Amaiur. Els números que es donin la nit del 21-O no seran gens gratuïts i el debat ja és molt intens. A més, l'anunci de treballar per un nou estatut, a aprovar abans de finir el 2015, seria un acord prou llaminer per acostar posicions entre tot el segment sobiranista. Encara, aquesta vegada no es podrà amagar el tema de les relacions amb la resta d'Espanya i la deriva independentista, fent de la qüestió identitària el tema estrella del debat electoral.
Des de lluny, alguns dels meus interlocutors bascos em confessen que estan molt atents al que està passant a Catalunya i l'ambient de tensió que s'està creant entre el govern espanyol i les nacionalitats perifèriques. Pels bascos amics, és plaent parlar de similituds i diferències amb Catalunya, quan parteixen del fet que uns i altres estem immersos en un repte identitari que pot donar moltes voltes i que, segur, algunes d'elles les haurem de fer conjuntament. Amb un mapa polític normalitzat, Euskadi sap que haurà d'afrontar la qüestió de la plena sobirania basca i, a més o menys curt temps, el tema de Nafarroa i en aquesta empresa li convenen aliats. Sens dubte, Catalunya pot ser-ho. Segur, se'ns gira feina.
