Donasses
Una de les quals, vallesana, i que es fa dir Marta, ha fet d'editor, ço és: ha tingut a cura l'edició de la Vita Christi de Sor Isabel de Villena. Per als llecs en la matèria, aquesta ‘traducció' al català actual d'un clàssic català, dels temps en què València era la capital de la nostra cultura escrita. Com ens explicava Joan Fuster: és allà on et trobaves, sota l'ombra encara fresca d'Ausiàs March, Joanot Martorell, Jaume Roig, Roís de Corella o Sor Isabel de Villena de qui ara podem llegir, ‘amb la pressa dels nàufrags', Jesús i les dones. Com que fa anys que exerceixo, lacai amadrilenyat, com a serf, no llibert encara, de l'univers femení del meu petit país, feia mesos que m'havia posat a rellegir autores catalanes, em temo que més elogiades que llegides. I si sempre torno a Solitud de Caterina Albert, he recuperat el dring dels seus contes, editats per Laia ja fa un munt d'anys, i Un film, obra que conté tantes sorpreses positives com comentaris negatius pocasoltes.
I he tornat a llegir l'obra de Maria Aurèlia Capmany: ens havíem passat tantes hores xerrant, que ‘sento', si em permeteu la llicència, la vivacitat sàvia de la seva cadència de notable escriptora oral quan torno a Betúlia, Àngela o els vuit mil policies, Un lloc entre els morts o Feliçment, jo sóc una dona.
Tot i que eren tan diferents, l'agermano amb una sempre jove Montserrat Roig, de qui he rellegit, sencera, la seva columna ‘El Corcó', de la massa efímera revista Arreu, Digues que m'estimes encara que sigui mentida, L'agulla daurada o La veu melodiosa, un d'aquells llibres que ens hauria d'imposar una esmena a la totalitat a un grapat de persones que circulàvem pel país amb aires de perdonavides, i autobatejats com a ‘gent d'esquerres'.
Deixo per als mesos vinents, i per evitar el refutatis maledictis dels imminents predicadors de desfetes còsmiques, Mercè Rodoreda, de qui començaré per la poesia, els contes de Semblaven de seda, Aloma i Quanta, quanta guerra. Com a aperitiu llegiré la sempre exòtica, però d'una actualitat que crema, Aurora Bertrana. I un capítol, cada dia, a l'hora del capvespre, del darrer llibre d'Anna Murià sobre els vells.
Com que els profetes ens diuen que això s'acaba, i que Nínive serà destruïda, em passo el dia fent propaganda de la lectura: ens queda tant per llegir i són de franc els carnets de les nostres biblioteques públiques! El nostre, que sigui, sisplau, un enterrament de paper.
