Lectures indígenes
Em refereixo a la lectura d'obres i autors que parlen de la vida local d'alguns indrets i comarques d'aquest país i que rememoren les formes de vida dels seus habitants en èpoques pretèrites
El mes d'agost se'n va i amb ell es clou també el temps sense hores que el calendari i la canícula ens ofereixen als amants de la lectura. És el temps que pots viure pendent només del fil de la narració, de la bellesa d'un poema, de les emocions de la trama. Hi ha hagut alguna civilització que hagi pogut gaudir d'un plaer similar? Parlo evidentment del plaer de llegir i del llegir per plaer, una de les pràctiques més refinades de la humanitat.
Llegir per plaer no és fàcil: comporta un compromís. Requereix la llibertat d'elecció. Quan arriben les vacances, els dies dedicats al conreu del cos i de l'esperit, els amants de la lectura reservem un racó a la maleta o a la motxilla per als dos, tres o cinc llibres que ens acompanyaran durant el viatge. Davant l'allau d'oferta editorial, la capacitat de selecció es fa imperiosa. Novel·la? Biografia? Poesia? Història? Llibre de viatges? Cada agost posa a prova la nostra capacitat de discriminació per trobar el llibre més adequat al diàleg que volem establir amb l'autor. Moltes opcions responen a simples campanyes de màrqueting. Però, els lectors més exigents solen tenir els seus plans i els seus plats fora de les convencions dels prescriptors de modes.
Em compto entre aquests últims. Incapaç de discriminar entre les mil novetats de l'estiu, he dedicat l'agost a un tipus de lectures que solem menystenir o rebutjar per sistema. Les anomeno lectures indígenes. Em refereixo a la lectura d'obres i autors que parlen de la vida local d'alguns indrets i comarques d'aquest país i que rememoren les formes de vida dels seus habitants en èpoques pretèrites. Gràcies a aquestes escriptures, d'autors consagrats o sovint desconeguts, podem reviure costums, personatges, formes de vida i de comunicació, d'una tribu mig oblidada, que era i és la nostra. Per als membres de la tribu el plaer de les lectures indígenes és garantit.
Per exemple, el meu itinerari de lectures d'aquest estiu ha planejat des del Ripollès fins a l'Empordà passant pel Pla de l'Estany, com el vell camí de la transhumància. Amb l'ajuda inestimable del llibre del pastor Pere Bonada de Queralbs (Records d'un pastor transhumant, 2012), he conegut amb detall la vida d'un poble de pagesos i pastors d'alta muntanya de mitjan segle passat i també els avatars de la transhumància del Pirineu fins a la plana. Sobre la història d'un santuari únic com és Núria, la descoberta d'un vell llibre d'un frare franciscà (La Vall sagrada de Núria, 1961) m'ha proporcionat relats insospitats sobre moments crucials del santuari (com per exemple l'“èxode” de la imatge el juliol del 36 per Finestrelles cap a Bourg-Madame i a Suïssa o la restauració del temple i de l'hostatgeria després de la guerra).
De Banyoles i el Pla de l'Estany, qui en vulgui conèixer la veritat quotidiana haurà d'anar a remenar entre els innombrables escrits de dos cronistes: Antoni Rigau i Rigau (cronista oficial de la ciutat) i Jaume Farriol, observador sagaç i d'ironia fina de la vida i miracles dels habitants del llac i entorns. Fa uns anys l'Ajuntament edità de Farriol un imprescindible recull de textos entre 1961 i 2003 (Rapsòdia d'un país, 2004).
Sobre l'Empordà, jo tenia un deute amb l'amiga i escriptora Maria Àngels Anglada i l'he saldat. Aquest agost m'he regalat el plaer llargament esperat de llegir i gaudir del món empordanès i federal de mitjan del XIX –entre el Fluvià i Figueres i entorn de la protagonista Dolors Canals–, que Anglada recrea tan pulcrament a la seva primera novel·la (Les Closes, 1979). La narradora diu en un moment que es veu en l'obligació d'escriure tot el que ha sentit “fil per randa, abans que s'enfili l'heura, i el temps, amb esmolades dents de ratolí, s'ho vagi menjant del meu record”. Això, doncs: contra l'heura i el ratolí, calen les escriptures i les lectures indígenes de la tribu.
