Programa democràtic

S'acumulen forces socials en la demanda que els partits assumeixin obertament que el conflicte polític Catalunya-Espanya és inevitable si la societat catalana aspira algun dia a ser una democràcia homologable amb les millors d'Europa. El desgovern espanyol davant la crisi ens retorna a altres moments històrics –normalment amb episodis bèl·lics– en què al Principat i en algun altre territori van constituir-se organismes de govern propi per posar ordre a tant de caos i incompetència. Per totes dues raons molta i molta gent està percebent que ha de passar alguna cosa aviat, però per altra banda la por del buit i les dificultats econòmiques i socials de desenes de milers de famílies són també vectors que poden estirar cap a posicions conservadores.

El moment és greu i tots tenim responsabilitats a assajar de no errar-la i a la vegada fer possibles els canvis necessaris. Evidentment, hi ha gradació en el pes d'aquest moment històric. En primer lloc, el partit del govern que acumula més poder que mai en el marc de la recent democràcia i el govern mateix. Se n'espera seny i valentia. I sentit de l'anticipació. Si volen no cal que ens expliquin el pla B, si el tenen. Però el dia a dia ha de mostrar que actuen amb sentit d'estat. Primer de tot, si l'aposta a curt termini és el pacte fiscal, el govern té instruments legals per fer arribar a tota la població catalana, la de fa temps convençuda, la recent i la que encara no ho està, campanyes de divulgació massiva, la immensa injustícia del dèficit fiscal i els seus perjudicials efectes socials. Segon, seguint la línia de les entrevistes a la CNN, el mateix president o representants plenipotenciaris del govern, com ara els expresidents de la Generalitat o del Parlament, podrien ser enviats –cadascú amb la seva modulació– en accions diplomàtiques i comunicatives davant dels estats clau del món, sigui per la seva potència política i econòmica, sigui pel seu lideratge en la construcció de la nova societat del coneixement.

La resta de partits parlamentaris que obertament s'han pronunciat per la sobirania tenen l'obligació d'acompanyar els moviments de la societat civil, bastint un programa comú de mínims en què Catalunya ja té tradició d'avançar-se quan s'oloren caigudes de règim. Som al principi de la fi del règim de la Segona Restauració bastit sobre una constitució autonòmica que ha estat buidada dels pocs elements de democràcia avançada, social i plurinacional que podia haver tingut. I seguint la tradició històrica, un programa mínim de ruptura democràtica ha de tenir en compte totes les dimensions si vol ser inclusiu:

1) Reafirmació del dret d'autodeterminació/dret a decidir de la societat catalana, que implica el poder d'exercir-lo amb l'elaboració d'una constitució de Catalunya, com a estat propi.

2) Els drets i les llibertats elementals de la Declaració dels drets de la persona, incloent-hi els de nova generació i posant èmfasi en el respecte a la pluralitat religiosa i lingüística de Catalunya.

3)La defensa de la justícia social amb la preservació dels sistemes públics de sanitat i educació i amb les reformulacions necessàries de l'administració per garantir-ne l'eficiència.

4) La cooperació i la solidaritat internacional amb totes les poblacions que pateixin algun tipus d'injustícia o penalitat.

Una plataforma comuna no implicaria la necessitat de concórrer coalitzats a les eleccions dels partits que la signessin.

Finalment, les principals entitats de la societat civil organitzada: sindicats, patronals, cambres, col·legis professionals, entitats culturals i esportives hauran de passar de limitar-se a alguna adhesió verbal esporàdica a una implicació ferma en el canvi. No som al 1900, després del desastre de Cuba, però ho sembla.