Abstinència de salsitxes

El pa de la veïna és medicina, diu un d'aquells refranys que ens retraten amb una admirable economia expressiva. Vol dir que no estem mai contents amb allò que tenim, que una insatisfacció innata ens fa envejar els altres gairebé perquè sí. Altres idiomes diuen el mateix amb imatges diferents. Verbigràcia A galinha da vizinha é mais gorda do que a minha, (‘la gallina del veí és més grossa que la meva'), La cabra de mi vecino más leche da que la mía, Die Kirschen in Nachbars Garten sind süßer (‘les cireres del veí són més dolces'), The grass is always greener on the other side of the fence (‘la gespa sempre és més verda a l'altre costat de la tanca'), L'erba del vicino è sempre più verde…

Això ve a tomb d'un dels records olímpics que Manuel Cuyàs va desgranar en aquest diari. Explicava que durant els Jocs del 92 hi havia a la Vila Olímpica un menjador permanent, proveït fins a l'opulència amb tota mena de viandes, gratuït i exclusiu per als atletes. Els treballadors de la Vila, en canvi, dinaven, també de franc, en un McDonalds, però un dia Cuyàs va notar que alguns atletes envejaven els predestinats a l'hamburguesa diària, i que uns i altres s'haurien canviat de menjador amb molt de gust. És l'eterna atracció de la fruita prohibida, concloïa Cuyàs.

Una associació d'idees em va fer recordar un àpat a Barcelona amb un matrimoni de Munic. No van beure vi, sinó cervesa, que és la seva beguda tradicional i cultural. L'enyoraven, van dir. Després vaig saber que en arribar al seu país, el primer que van fer és menjar salsitxes en un restaurant del mateix aeroport. No podien resistir més l'abstinència dels plats habituals, talment com els catalans enyorem el pa amb tomàquet quan fa vint-i-quatre hores que som a l'estranger. Perquè la naturalesa humana és també elemental, atàvica, lligada per cordons umbilicals a les arrels. El millor pa és el de casa, diu un altre refrany.