Repera
ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ
La llengua s'ha dotat de maneres convencionals d'assenyalar la sorpresa que ens provoca un fet, una persona o una situació. El primer que ens ve al cap són adjectius que apareixen als còmics infantils i a les pel·lícules en blanc i negre, i que disposen d'una expressivitat molt limitada (fantàstic, extraordinari, fenomenal). Al costat hi trobem termes que remarquen la dificultat de donar crèdit al fenomen, com increïble o –darrerament– inversemblant, i els que insisteixen en la perfecció, com immillorable i insuperable. Un pas més enllà, el diccionari ens brinda adjectius que se solen fer servir en sentit negatiu, però que també poden emfasitzar la magnitud de la sensació produïda: impressionant, bestial...
Un segon grup està format per adjectius més singulars: els que assenyalen la mida desproporcionada del fenomen (gran, grandiós, màxim, total), els que remeten a experiències religioses (diví, místic, apoteòsic), els que fan referència a la tradició literària (sublim, èpic, homèric), els que parteixen de les sensacions produïdes per substàncies químiques (flipant, al·lucinant).
Un tercer grup inclou tot d'adjectius de moda que no puc evitar detestar: genial (un virus provinent de les telesèries nord-americanes), espectacular (a Guy Debord no li deuria fer gaire gràcia que s'apliqui als accidents aeris), fort (fa l'efecte que determinats ciutadans no fan servir cap altre adjectiu en tot el dia), sexi (un adjectiu supernova, que s'expandeix en totes direccions), especial (i tant és que amb un fucking al davant sigui una cita de Radiohead) i heavy (un respecte per Deep Purple, sisplau).
Dir d'un fenomen que és la pera o, amb prefix intensificador, que és la repera, és una manera vintage de donar-li importància. El Diccionari Català-valencià-balear registra més de setanta variants de pera, però avui dia és una fruita en decadència (amb prou feines la fem servir –i encara– en l'expressió partir peres). Quin deu ser l'origen de ser la pera? Dins l'etimologia creativa, podem buscar l'origen de l'expressió en el lladre de camí ral Joan Serra, conegut amb el motiu de la Pera. L'expressió “és la Pera” no està documentada abans del segle XIX, que és quan va viure Joan Serra.
La manera de ponderar un fenomen ens ajuda a retratar l'edat del parlant. “N'hi ha per llogar-hi cadires” vol dir que va créixer durant el franquisme, mentre que “és l'amo” significa que va néixer a cavall de l'últim canvi de segle. “Fa venir carn de gallina” és vintage, però “fa posar els pèls de punta” es pot dir sense problemes enmig de qualsevol festa a l'Heliogàbal. “És la repera”, finalment, fa pensar en un lector del Patufet, en un consumidor de Los Chiripitifláuticos, en un tiet que els caps de setmana fa de monitor d'escoltes, en un comprador de les desaparegudes galeries del Sepu. Només conec quatre expressions més retro: cantidubi, demasié, pistonut i l'hòstia en patinet.