la tribuna
Que tinguin un bon estiu!
Contravenir el Dret Canònic és la cosa més habitual en l'àmbit catòlic, on tanta gent es professa creient però no practicant
I és que, a l'Església, els més papistes que el Papa, lluny de ser tinguts per fanàtics, que és el que en realitat són, gaudeixen d'un gran predicament. Són la joia de la tiara
Aprofitant l'avinentesa de l'onada de calor que ens ha envaït –a partir de les fogueres de Sant Joan– explicaré algunes anècdotes catòliques que al mateix temps resultin refrescants. Començaré per les més antigues. Recordo que a la classe de Dret Canònic –assignatura que impartia, en aquells anys, el Dr. Alemany, canonge, home savi i de natural bondadós–, un alumne li adreçà la següent pregunta: «Com és que, a diferència de les altres dones de servei, la minyona que serveix el capellà rep el nom de majordona?» «En primer lloc –li contestà el Dr. Alemany–, per respecte. La dona que serveix el rector d'una parròquia participa del mateix respecte que els feligresos atorguen al seu rector. I en segon lloc, perquè, d'acord amb el Dret Canònic, la dona que està al servei del capellà ha de ser major de quaranta anys. Ha de ser, per tant, una dona major, comprens?» «Comprenc –va dir el company de curs; però, conscient que totes les mirades estaven pendent d'ell, va afegir una última pregunta:– Què passaria si un rector, en lloc d'una majordoma de quaranta anys, tingués al seu servei dues de vint anys? Contravindria el Dret Canònic?»
Contravenir el Dret Canònic és la cosa més habitual en l'àmbit catòlic, on tanta gent es professa creient però no practicant. I això què vol dir? Vol dir incongruent. Però no hi ha ningú que ho reconegui. De fet, el professor de teologia pastoral ja ens va aclarir que «no ens enganyéssim: bon creient és aquell que va a missa cada diumenge i mal creient és aquell que hi va cada cap de setmana». La classe sencera és va avalotar. «Això no pot ser!», cridàvem. «I tant que pot ser –ens digué el professor sense perdre la calma–. No només pot ser sinó que és.» I amb molt de tacte, ja que en aquells anys el franquisme estava en ple apogeu, ens va explicar que, més enllà del precepte eclesial, el que de debò comptava era el motiu pel qual cada persona assistia a la missa i el profit personal que en pogués treure. La simple assistència no era motiu suficient per discernir la bondat de les persones. «No hi ha cap hipòcrita –sentencià– que sigui sant per molt que ens ho sembli, ni cap sant que sigui hipòcrita, al marge del que pensin uns i altres.» Sobre aquest tema –la realitat i l'aparença–, la literatura de postguerra va ser especialment pròdiga. Novel·les com Los santos van al infierno, de Gilbert Cesbron, o Las pecadoras van al cielo, de Vicenç Coma i Soley, en són un bon exemple. La paradoxa, explícita en el títol, ja gairebé era una declaració de principis. Encara recordo l'impacte que em va produir (abans de ser capellà) la lectura d'El canto del gallo, de Giménez-Arnau, una novel·la ambientada en l'època anterior a la Guerra Civil. Explica el cas d'un capellà que no arriba ben bé a apostatar de la fe, però sí de la seva condició de capellà, amb la qual cosa aconsegueix sobreviure a la persecució que va tenir lloc aleshores. Després, però, experimenta un tal sentiment de culpa que se sent indigne del ministeri que, tanmateix, ha de seguir exercint. I que exerceix millor que mai, ja que la seva parròquia és la més concorreguda de la ciutat. No descarto que, malgrat es tracta d'una novel·la, el cas no pugui ser real. Podria haver succeït el mateix a un bon nombre de màrtirs que l'Església ha pujat a l'altar. A propulsió, com els coets van a la Lluna. Els herois, ja se sap, els crea la memòria històrica. Els antiherois, en canvi, no tindran mai aquest honor. El seu honor va consistir en l'acceptació de la vida i a no exposar-se a la mort.
En matèria de religió les coses no són mai senzilles. Recordo el que em va dir una senyora en saber que es podia rebre l'eucaristia amb les mans: «Que es condemni el Papa, si vol, però el que és jo no penso cometre aquest sacrilegi, per més que em diguin que el mateix Papa ha autoritzat una cosa semblant.» El cas és que aquesta bona senyora sempre va ser tinguda per virtuosa. I és que, a l'Església, els més papistes que el Papa, lluny de ser tinguts per fanàtics, que és el que en realitat són, gaudeixen d'un gran predicament. Són la joia de la tiara. I també la indispensable bitàcola que qualsevol nunci apostòlic necessita si té ganes de treballar. Els rectors de parròquia els temen. Perquè sempre troben pèls a tot arreu. Els bisbes, en canvi, els estimen en secret. Saben que, mentre puguin comptar amb la seva militància, l'Església no tornarà mai als orígens, que és la cosa que més tem la jerarquia.