Opinió

Apunts

Solidaris

Ahir ja els vaig escalfar el cap amb la qüestió de com la solidaritat ha permès que la nostra espècie hagi sobreviscut al llarg dels mil·lennis en circumstàncies molt difícils. Però ara hi torno perquè jo sóc com Hisenda, que mai en té prou, de collar.

Fins fa unes dècades, potser un segle, la gent era solidària perquè no n'hi havia una altra. O s'ajudaven entre ells o no se'n sortien. Però amb la millora de la qualitat de vida, sobretot a partir dels anys 50 del segle passat, la població va començar a pagar una part creixent d'impostos amb els quals l'Estat va construir l'anomenat estat del benestar. Un efecte inesperat d'aquest procés és que bona part de les competències i responsabilitats que abans eren de les famílies i del comú de la població van quedar delegades en les institucions. I una de les qualitats que van ser traspassades a canvi dels impostos va ser la solidaritat. Cada cop que hi ha algun problema que afecta un col·lectiu prou gran són molts els que pensen que és a les institucions a les que pertoca solucionar-lo, perquè per això es paguen impostos. No importa si són institucions de l'Estat, organitzacions no governamentals o l'Església.

És clar que aquest diagnòstic és molt de traç gruixut, perquè de gent solidària n'hi ha. Però són majoria els que encara pensen que els problemes de la humanitat no són cosa seva, que se n'han d'ocupar uns altres.

La fallida de l'estat del benestar donarà lloc a una situació complicada. L'única sortida és que la població recuperi la responsabilitat de la solidaritat. Ja no hi ha alternatives.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.