Hughes i Barcelona

Aquest estiu ha mort Robert Hughes, el famós crític d'art australià. A Hughes li devem el millor llibre sobre Barcelona, si més no el més complet. Els obituaris no n'han parlat gaire, potser perquè és una obra incòmoda, amb una temperatura èpica que pot semblar desaforada. Una mica a contracor, Hughes va donar a Barcelona una importància que des de Nova York, París o Londres –les seves tres ciutats de referència– era difícil d'empassar. Un llibre en anglès que reconegui que, sense Catalunya, Barcelona és del tot il·legible a l'estranger és un llibre atrevit, sobretot si el situem el 1990, quan el nacionalisme era una malaltia que a Europa només tenien els neonazis, els serbis i els votants de CiU. Hughes em va explicar Gaudí o Prim com cap català no havia gosat fer-ho. Però, sobretot, em va fer adonar que Catalunya és un país difícil d'encaixar en l'Europa dels anglesos i els francesos. Hughes era audaç. En el seu llibre ens reconeix totes les virtuts, però sovint no pot evitar explicar-les amb recança i això fa que hi hagi pàgines plenes de contradiccions, i que escrigui amb una barreja d'amor i odi que el fan encara més creïble. El seu monumental Barcelona és una obra que sempre recomano perquè em va fer veure que ningú no creurà totalment en nosaltres si nosaltres no hi creiem primer. És bo que hi pensin els catalanistes que viuen pendents d'Europa i de la llengua castellana. Ningú no ens reconeixerà el dret a defensar-nos, si ens pot robar; ningú no creurà en la nostra llibertat, si no som perillosos defensant-la. Tant se val que admirin la nostra cultura o creguin que som treballadors. Els atacs de ràbia que hi ha en el brillant llibre de Hughes són una lliçó. Res no aixeca tantes suspicàcies com el poder que no es concreta. Hughes s'identificava amb Catalunya perquè era un outsider. Al final, però, que un país “minúscul” hagués inspirat un món tan gran el treia de polleguera, li semblava una estafa. Tot i venir d'una cultura com l'anglesa, ell havia hagut de fugir d'un país ple de cangurs i muntar-se la vida a l'estranger per arribar a ser alguna cosa. Si no tenim el valor d'anar a totes, prendrem mal.