Europa de vacances

Fi de les vacances. A l'avió de tornada a casa es troben un alemany, un italià i un espanyol. Però no parlen entre ells, sinó que al check-in, a la cua del lavabo o assegut al seient del costat, tots acaben interactuant amb un català (o sigui, jo). L'alemany ha estat a Grècia aquest juliol: “He volgut aprofitar els preus rebaixats, però m'he fet mala sang. Cada dos per tres he vist una gran infraestructura finançada per la Unió Europea. Que ni a Berlín no tenim una línia de rodalies tan luxosa com les que he vist a Grècia!” L'alemany no arriba als 30 anys, és enginyer però diu que té dificultats per trobar una feina ben pagada al seu país, i insisteix que a Europa no s'encoratja els que treballen, sinó els que demanen subsidis, “els ganduls”. O pitjor encara, els que enganyen amb números falsos: “És part de la mentalitat de l'Europa del sud, de la influència catòlica, que permet fer tots els pecats que vulguis i després, amb una simple confessió, tot es perdona.” L'alemany em diu –per deferència– que Espanya no és igual que la resta, però subratlla que aniria molt bé que Grècia sortís de l'euro: “Seria un senyal d'alerta per a tothom, i els grecs ja s'espavilaran, que, total, la meva àvia, de 91 anys i que va viure el comunisme a l'Alemanya de l'Est, diu que en la vida ha patit quatre vegades grans devaluacions de la seva moneda, i que no és tan greu!” Aquest enginyer berlinès, que diu que votarà pels socialdemòcrates en les properes eleccions perquè no suporta l'aire de “monja reprimida” [sic] d'una Angela Merkel que voldria més agressiva defensant els interessos del seu país, em demostra que l'obsessió alemanya per la lluita contra la inflació només té un límit: les seves pròpies fronteres. El que passi a l'oest del Rihn o al sud del Danubi, tant li fa.

Després parlo amb un fiscal de Torí, pare de dues filles adolescents, fanàtic seguidor de Mourinho. Així que la cara de commiseració quan descobreix que sóc català és doble: pel Barça i per les finances públiques espanyoles. “Us en sortireu, però les coses estan molt malament, eh? Al nord d'Itàlia no l'estem notant tant, la crisi. Ens ho fan creure els polítics. Sí, el primer ministre que tenim ara potser serveix de cara als buròcrates europeus, però per als italians és massa acadèmic. No s'entén gaire el que diu. Berlusconi podria tornar per la porta gran si les coses segueixen com fins ara. Si Mario Monti no fa entrar en raó els alemanys, llavors vindrà un escenari de confrontació i aquí potser serà millor que torni Berlusconi. Nosaltres almenys tenim alternativa, en canvi, vosaltres, a Espanya, no se n'ha sabut sortir ni l'esquerra ni la dreta.” Això sí que és veure la palla en l'ull de l'altre, però no la biga en el propi... Finalment, em parla l'espanyol de l'avió: “Tanta crisis... y todo por culpa de esa nazi de Merkel [sic]. Jodidos alemanes... Nos están haciendo sufrir lo que no está escrito. ¡Con lo que nos deben a nosotros! Sin los españoles que fueron a trabajar allí después de la guerra, ¿qué serían ahora? ¿Y si no les compráramos los coches y las neveras? Son unos insolidarios.”

Acostumat als grans arguments acadèmics dels buròcrates de Brussel·les i les intoxicacions dels diferents ministres de Finances europeus, em semblen tan refrescants com decebedores les opinions dels europeus en un moment de distensió, com són les vacances. Malgrat la diversitat de parers, tenen dos punts en comú: 1) la sensació compartida que la crisi és greu i 2) la capacitat per evitar la mínima autocrítica. Europa està caient en la trampa. Els aires populistes prenen cada cop més força, agitats per alguns partits polítics i per una premsa cada cop més nacionalista. Les elits polítiques i econòmiques no estan a l'altura del repte d'intensificar la integració europea, però la població tampoc.