La depriment pressió fiscal
“Hacienda somos todos”, ens havien dit en altres temps perquè anéssim a retratar-nos amb il·lusió davant el fisc. Com esquivar la pujada de l'IVA és el títol més freqüent aquests dies, perquè torna a ser de bon to evitar com sigui la voracitat de l'Estat. Alguna cosa bona n'havíem de treure d'aquest empobriment galopant a què ens estan portant: si més no, ens servirà per recuperar sinceritat. Que ho sàpiguen tots: no ens agrada pagar impostos. Ens resignem a fer-ho perquè no podem ignorar que viure en societat té un preu, però ens seria més fàcil si veiéssim que saben administrar-los. En les pròximes eleccions, totes les opcions portaran de cap, d'una manera o d'una altra, mantenir i augmentar els impostos, però els qui no sàpiguen dissimular-ho ho tindran més difícil. Tothom espera, potser ingènuament, no haver-ho de llençar tot en aquest pou sense fons que és l'administració i conservar alguns recursos per estalviar, per invertir o per tenir per al que pugui passar, com sempre s'ha fet en aquest país. No cal saber gaire d'economia per entendre que sense això no ens en sortirem de cap manera, i no cal saber gaire de política per comprendre que la gent necessita poder creure en el futur, en el seu propi futur. La idea que ens hem de deixar espoliar fins a la ruïna en nom de la solidaritat, la sostenibilitat i la felicitat de les persones comença a ser de mal vendre. Ens hem de guanyar el pa amb la suor del front, diu el Gènesi, però no diu res de la coca del veí gandul, ni de les pantalles per veure futbol a la plaça major, ni del TGV a Valdezorras. Entre altres mals, hem mantingut una estructura política, burocràtica i depredadora, per sobre de les nostres possibilitats, i ara toca desmuntar-la. Abans que un pacte, necessitem una rebaixa fiscal, perquè sigui qui sigui qui ho controli la pressió és insuportable. Discutir sobre quin dels nivells administratius (local, provincial, autonòmic, estatal, eurocomunitari) que ens toca patir ha contribuït més al desastre –tot i que com més amunt més responsabilitat–, cosa que ens té molt entretinguts últimament, és irrellevant. A tots plegats els hauria d'arribar, pels canals democràtics establerts, la bona notícia que, si ens deixen respirar una mica als qui paguem la festa, encara hi ha esperança, poca però n'hi ha, i la mala notícia que els qui fan més nosa que servei s'hauran de, com en diuen ara, reinventar.
