Humans, a patir

El poder vol que patim. Necessiten tenir-nos acollonits en tot moment. Aturats, sense sang. Pretenen fer-nos avortar les transgressions, els plaers. Sembla que en aquesta cursa de decrets vulguin arribar a prohibir-nos a nosaltres mateixos, la humanitat. El periodista i escriptor uruguaià Eduardo Galeano ho diu a El miedo manda i a El miedo global, dos poemes fets amb una successió d'aforismes que engloben aquesta guillotina diabòlica que ens amenaça. Vivim amb por perquè algú ha sabut com ens l'ha de provocar en tot allò que fem i que no fem: i això és pervers. La por amenaça. En molts casos la por domina. I la por pot arribar a matar. El poder menja por i en genera per tal de perpetrar-se. Com un virus: “Si estimem, tindrem la sida. Si fumem, morirem de càncer. Si bevem, tindrem accidents. Si dubtem, ens quedarem sols. Si pensem, patirem angoixa. Si mengem, tindrem colesterol. Els que treballen tenen por de perdre la feina, i els que no treballen tenen por de no trobar-ne mai. Qui no té por de la gana, té por del menjar. Als conductors els fa por caminar i als vianants, que els atropellin. La democràcia té por de recordar i el llenguatge té por de dir. Els civils tenen por dels militars. Els militars tenen por de la manca d'armes. Les armes tenen por de la manca de guerra. És el temps de la por. Por de la dona a la violència de l'home i de l'home a la dona sense por. Por dels lladres i por de la policia. Por de la porta sense pany. Del temps sense rellotges. Del nen sense televisió. Por de la nit sense pastilles per dormir i por del matí sense pastilles per despertar-se. Por de la solitud i por de la multitud. Por del que fou. Por del que serà. Por de morir. Por de viure.” Naixem amb una por heretada, imprecisa, però enquistada. Instil·lar insensiblement una idea o un sentiment en l'ànim fa lleig i sona malament. La por ha deixat de ser una emoció primària de cadascú per convertir-se en un regal enverinat. No el desemboliqueu. Sigueu desagraïts.