Prestigi espanyol i “‹hilillos de plastilina›”
Per descriure la situació econòmica actual s'ha abusat molt de la imatge del Titanic; tanmateix, el naufragi del Prestige, del qual aviat farà deu anys (i encara pendent de judici), resulta una metàfora més escaient. Primer, perquè els protagonistes polítics, que es van esforçar per administrar la crisi de la pitjor manera possible, tornen a comandar el timó espanyol, i segon, perquè una dècada després, la manera com s'aborda la complexa situació actual manté inquietants paral·lelismes amb la pitjor catàstrofe ecològica a la qual Espanya es va abocar per la letal combinació d'incompetència i mala fe dels seus dirigents.
El ‘Prestige', petrolier monobuc de bandera liberiana, esdevenia un perill sobre el mar arran de la precarietat legal en què el neoliberalisme desregula la navegació marítima. L'obsolescència del vaixell i la negligència de les autoritats estatals havien propiciat que un incident a bord esdevingués una catàstrofe ecològica les conseqüències de la qual encara es fan notar a les costes cantàbriques. I a tota aquesta combinació de factors, l'actuació del govern espanyol, i en particular la del seu ministre de Presidència, Mariano Rajoy, fou digna de figurar com a “moment estel·lar” de la humanitat. Contra tots els protocols de seguretat marítima, que aconsellaven remolcar i aïllar la nau en algun racó de la costa a fi de minimitzar el vessament de cru, el govern l'envià a alta mar, a mercè de les tempestes, on es multiplicaren els abocaments tòxics després d'ordres erràtiques i contradictòries, amb la vana esperança que els corrents marítims enviessin la contaminació a altres països. El resultat: pèrdues milionàries en la indústria pesquera i turística, i danys irreparables en el medi ambient, que van anar molt més enllà de Galícia.
El cúmul de despropòsits no es va aturar aquí. L'únic imputat per tota aquesta concatenació d'errors fou el capità del vaixell, Apostolos Mangouras, avui encara en espera de judici, que actuà amb seny i professionalitat, i com a premi passà tres mesos a la presó de Teixeira, i uns quants anys confinat a Barcelona, i al qual només es pot retreure haver obeït les estúpides ordres de les autoritats espanyoles. La marea negra, d'altra banda, desvetllà un extens corrent de solidaritat concretat en l'afluència de centenars de voluntaris a les costes gallegues per netejar la costa. Paradoxalment, els participants van ser acollits amb hostilitat, especialment pel personal polític del PP en una autonomia aleshores encara comandada per Manuel Fraga. L'objectiu d'ocultar el resultat de la incompetència governamental, i el recel que algú de fora fiqués el nas en un territori controlat pel caciquisme franquista és encara avui l'única explicació versemblant davant del mal tracte donat a la generositat desinteressada de joves arribats d'arreu d'Europa.
Una dècada després, amb el mateix partit, els mateixos cognoms i idèntica incompetència, el prestigi espanyol es troba, com el petrolier liberià, a gairebé 4.000 metres de fondària. L'antiga arrogància dels executius de províncies dels antics monopolis estatals privatitzats ha estat expropiada pels argentins, equatorians o veneçolans. Els somnis de grandesa aznarians de participar en grans coalicions militars de bracet de Bush-Cheney contrasten avui amb les humiliacions que els gibraltarenys protagonitzen contra els pescadors andalusos. La supèrbia exhibida als fòrums internacionals per cognoms aristocràtics i nissagues financeres és contestada amb silencis desdenyosos des de la comunitat internacional i la progressiva exclusió dels organismes europeus. A mesura que els diversos governs espanyols, especialment des de la supina incompetència i mala fe del franquisme reconvertit en Partit Popular, han anat actuant amb la mateixa lògica que amb el Prestige, amb trajectòries erràtiques, han empès els espanyols a alta mar, a mercè de les tempestes en forma de retallades i “reformes”. I tot plegat ha estat tractat mitjançant la negació, la minimització, l'arrogància i la supèrbia, i amb una intrínseca tendència a tirar la culpa a les víctimes. En aquestes circumstàncies, el crèdit que Espanya va poder acumular els primers anys de la Transició ha resultat també ser un monobuc obsolet de bandera liberiana, incapaç de resistir la primera esquerda.
Com en la crisi actual, les autoritats espanyoles s'encaparren a afirmar que les seves polítiques no ens han portat al desastre, sinó que només surten uns “hilillos de plastilina”, dels quals són responsables els treballadors, els immigrants, els catalans o qualsevol altre que no pertanyi als Fabra, Aguirre, Botín o Duque del Infantado. I mentre el prestigi s'enfonsa, continua promovent iniciatives brillants, com ara que s'afegeixi a la categoria de terrorista qualsevol basc independentista i que la UE expulsi a qualsevol estat escindit d'un dels països membres, la qual cosa fa sumir en la més absoluta perplexitat les institucions europees.
Finalment, la dreta més rància, la que ha donat el cop d'estat a càmera lenta al llarg dels darrers mesos, ha fet realitat la seva profecia: “España se rompe!” L'erràtica trajectòria, motivada per un caràcter bipolar que passa de l'eufòria a la depressió i la incapacitat de viure en la modernitat han arrabassat, de manera irreversible, tot crèdit internacional a la marca Espanya. En vista d'aquestes circumstàncies, cal sospitar que la seva dissolució com a estat representa, paradoxalment, l'única oportunitat per refundar-se. Cal sospitar que els independentistes, per molt que els treguin de polleguera, els estan fent un favor.
