Un punt d'inflexió

A pocs dies de l'Onze de Setembre es va complicant el panorama polític, econòmic i social. A casa nostra, la premsa, els mitjans audiovisuals i, sobretot, les xarxes socials treuen fum. Fa la sensació que estem arribant a un moment clau de la nostra història col·lectiva: a un veritable punt d'inflexió, en què a partir del 12 de setembre tot podria canviar de debò. Ja sé que és molt arriscat fer previsions de futur –i més en termes històrics– però, a hores d'ara, es produeix la confluència d'una munió de factors diversos i diversificats, covats en els darrers 30 anys, que podrien desembocar en un escenari polític totalment innovador i molt interessant.

Un aspecte capital a destacar d'aquesta efervescència política –en el sentit positiu del terme– és que aquest 2012, tan convuls i complicat, la societat civil va un pas més endavant que els partits polítics; és a dir, que aquesta societat civil catalana –tan potent i prestigiosa en el passat– ara, farta de promeses incomplertes i força cremada per la crisi econòmica i l'espoli fiscal, s'ha posat a fer política de debò –s'ha carregat d'autoestima col·lectiva– i, el més important, assenyala la línia a seguir. Lògicament, això no vol dir que els partits polítics no siguin necessaris; potser s'han de renovar (uns més que d'altres) i, sobretot, tenen l'obligació de presentar propostes, realistes i de futur, veritablement compromeses amb el moment actual. De fet, en una hipotètica Catalunya independent i normalitzada, els partits marcaran les pautes del desenvolupament legislatiu i democràtic, espero que amb més transparència que en l'actualitat, com en qualsevol país normal, avançat i democràtic d'arreu del món.

Continuant amb aquest punt d'inflexió, no hi ha dubte que les expectatives d'èxit d'una manifestació, anomenada històrica, semblen elevades, tot i que es fa més necessari que mai insistir que cal participar-hi. Cal una forta mobilització, en aquest 11-S del 2012, per tal de deixar ben clar a tothom –al govern català, a Madrid, a Brussel·les, a Berlín, a París, a Washington, arreu del món– que Catalunya vol i pot caminar sense crosses. Que Catalunya necessita un estat propi perquè està madura i té moltes necessitats socials que l'aclaparen. Amb llibertat nacional i justícia social, Catalunya vol i ha de ser mestra del seu esdevenidor col·lectiu.