Pacte o determinació?
En el dia d'avui, davant d'aquesta pregunta, em sembla que la resposta i la realitat nítida i clara és determinació. No perquè hi hàgim arribat després d'un llarg procés de maduració com a poble, sinó per la simple raó que perquè hi hagi un pacte almenys dos han de voler-ho, i en el cas de Catalunya i Espanya, Espanya no ho vol malgrat la tossuderia de Catalunya de suplicar-ho fins a l'esgotament i quasi la humiliació.
La meva segona pregunta, però, és: estem preparats? Sabem quin país volem? Hem treballat per teixir les complicitats necessàries? Potser m'equivoco, però tinc la trista sensació que no. Que el dia de la Diada sortirem al carrer, jo la primera, que cridarem ben fort les nostres reivindicacions de llibertat, que estarem uns quants dies satisfets i cofois del nostre èxit, n'estic completament segura, però que, malauradament, aquesta energia que som capaços d'alliberar un cop l'any s'esvairà, com s'ha esvaït sempre. Jo crec en l'equilibri necessari del seny i la rauxa. No deixem que un cop més el seny ofegui la rauxa, ni viceversa, és clar.
Què cal fer perquè això no passi? El diagnòstic el va fer un representant del Partit Nacionalista Escocès (SNP) a Prada a mitjan agost a la Universitat Catalana d'Estiu: “Teniu la gent però us falta un govern fort.” Segurament tenia raó. Catalunya té la gent, té una massa crítica a favor de la independència que creix de manera exponencial, però Escòcia té el lideratge del seu president, Alex Salmond, un lideratge clar i sense ambigüitats i un govern fort decidit a impulsar un referèndum la tardor del 2014. Amb això no vull dir que nosaltres no tinguem un president disposat a liderar la transició nacional, només vull dir que ens ho ha de demostrar. I ho farà, perquè d'ocasions en tindrà.
Catalunya cal que es dediqui a enfortir la seva determinació política, a voler ser ella mateixa. Si ho fa veurà que demanar permís a l'amo per trencar les cadenes és tan inútil com ridícul.
Per què no hem iniciat des de fa temps un debat públic i transparent sobre els beneficis de tenir un estat propi? Potser perquè encara no sabem què faríem amb aquest estat? Quin model de creixement econòmic i d'articulació social volem? Quin sistema educatiu i de recerca? Quin model de sector públic? Quines mesures per adaptar-nos a la societat de la informació, a la societat xarxa (ja no dic liderar-la, perquè per això ja hem fet tard)? Quines infraestructures? Quines relacions amb Espanya i amb Europa? Quina sanitat, quin model de seguretat, quina qualitat de vida, quin model democràtic, quin model d'estat...?
Ens cal construir un somni i el seu relat. Ens calen nous lideratges que es moguin per la força de les idees i no per la por de perdre vots i eleccions. Lideratges que s'arrisquin a pensar en gran, el think big nord-americà que tant m'agrada perquè descriu molt bé la valentia i la força d'una societat. Nous lideratges que no tinguin por de la llibertat. El país no pot més. Els símptomes de l'esgotament econòmic, financer, cultural, institucional, polític i de valors són evidents i ja ningú no gosa negar-los. O Catalunya es reinventa, troba una sortida, que hi és, i comença a refer-se al voltant d'un somni potent, o estem perduts durant generacions.
Ha arribat el moment d'actuar, cadascú des dels nostres respectius llocs. Cal planificar una nova vida i un nou entorn, una economia dirigida al bé comú fonamentada en la cooperació i no en la competència.
Sortim doncs el dia 11, però no oblidem agafar fil i agulla, no per posar-nos a apedaçar, sinó per posar-nos a construir un nou país... No sigui que tot somiant amb una declaració d'independència acabem signant una declaració de dependència. Si fos així, res a dir, simplement que un país sense futur no m'interessa.
