A Casp, sis-cents anys enrere...

Era el dia 24 de juny de 1412. A Casp –vila equidistant de Barcelona, Saragossa i València– estaven reunits els nou compromissaris designats, en nombre de tres per cada un dels parlaments català, aragonès i valencià, per escollir –en un termini de dos mesos– el successor del rei Martí l'Humà, traspassat feia un parell d'anys. Martí, últim rei de la Casa de Barcelona, no tenia successor després de la mort de Martí el Jove, caigut en combat feia poc temps. Aquesta mort va plantejar un greu problema successori, ja que el rei Martí no tenia altra descendència directa, excepció feta de Fadric, fill bastard del seu difunt primogènit, ni tampoc la va tenir del seu segon matrimoni amb Margarida de Prades, que va contraure, amb moltes presses, uns mesos abans de morir. Martí, vacil·lat en grau extrem, en part tal vegada per la seva evident antipatia a Jaume d'Urgell, en part pel seu afecte al seu nét Fadric, el cert és que morí sense designar successor en testament, i va obrir d'aquesta manera un perillós interregne per als seus estats.

La seguretat de la vila de Casp estava confiada, durant el període de l'elecció, a una guàrdia integrada per tres companyies de cent homes cada una –una de catalana, una d'aragonesa i una de valenciana–, comandades pel seu respectiu capità i a les ordres directes –totes tres– dels nou compromissaris. Els compromissaris catalans eren Pere Sagarriga, arquebisbe de Tarragona; Guillem de Vallseca, lletrat, i Bernat de Gualbes, conseller de Barcelona. Entre els valencians hi havia fra Vicenç Ferrer i el seu germà Bonifaci, prior general de la Cartoixa. Fill d'una nissaga de ciutadans honrats de València, Vicenç ingressà a l'orde dominic, estudià a Catalunya i al sud de França, cultivà l'amistat del cardenal Pedro de Luna –després Benet XIII–, renuncià al cardenalat i al bisbat de València que aquest li oferí, i es dedicà prioritàriament al ministeri de la paraula, i arribà a ser el predicador més famós de l'època: escoltaren el seu verb inflamat el sud de França i Suïssa, el Franc Comtat, Lió i Gènova, Flandes i el Milanesat, diverses ciutats castellanes i andaluses, el Rosselló, Catalunya i, sobretot, València, on la seva paraula aixecava tempestes de fervor. Aquest va ser l'home decisiu a Casp, el membre més destacat dels compromissaris i el que va tenir més influència en l'elecció del nou titular de la corona.

Deixant de banda Fadric –nét del rei Martí–, que tenia pocs partidaris perquè era menor d'edat i per la seva bastardia, aspiraven a ser escollits, entre d'altres, Ferran d'Antequera –segon fill de Leonor, la germana gran del rei Martí, casada amb Joan I de Castella– i Jaume, comte d'Urgell –besnét, per línia paterna, d'Alfons IV d'Aragó–. Ferran era, de bon tros, qui tenia més suport: un nombrós partit a Aragó, la influència de Castella, la del papa Benet XIII i la de bona part de l'element eclesiàstic, però li mancava el suport de Catalunya. Arribat el moment, el primer a parlar va ser fra Vicenç Ferrer, qui digué que el rei havia de ser Ferran d'Antequera “per justícia, segons Déu i en consciència”. I, a partir d'aquí, tot vingué rodat: sis vots a favor de Ferran d'Antequera, dos en contra i una abstenció. L'únic vot català a favor de Ferran d'Antequera va ser el del conseller Bernat de Gualbes, que es va manifestar en aquests termes: “En tot i per a tot, m'adhereixo, voto i ratifico la decisió del senyor i mestre Vicenç”.

L'elecció de Ferran d'Antequera va ser el resultat de la decisió de dos regnes –Aragó i València–, del suport de l'Església –a través de Benet XIII–, del carisma de Vicenç Ferrer i de la pressió de la burgesia barcelonina –representada per Bernat de Gualbes– contra la vella aristocràcia. L'elecció de Ferran d'Antequera no es degué tant a raons de legalitat com a motius de conveniència, sempre decisius. Hi havia un interès econòmic que vinculava la burgesia barcelonina amb el d'Antequera: la llana castellana de la mesta, que era necessària per a la indústria tèxtil catalana, a més de la necessitat d'obrir nous mercats.

Al final, Ferran d'Antequera obtingué a Casp la unanimitat aragonesa, la majoria valenciana, amb els dos vots de l'Església, i un únic vot català, el del burgès Bernat de Gualbes. Segons Pierre Vilar, el compromís de Casp posà fi a dos fets polítics: en primer lloc, a la primacia de Catalunya dins la Corona d'Aragó, i, en segon terme, a l'entesa o col·laboració de la classe dirigent catalana amb la corona aragonesa. Tot plegat va ser el reflex polític –és a dir, de poder– de la revenja d'Aragó i València –amb el seu gran potencial econòmic i cultural del moment– sobre una Catalunya esfondrada en la seva greu crisi de la baixa edat mitjana. En qualsevol cas, la casa de Trastàmara va aconseguir la Corona d'Aragó. I és un fet que l'establiment d'una mateixa dinastia a Castella i a Aragó va ser determinant per a la posterior unificació hispànica.

Es feren documents notarials del compromís de Casp, que foren llegits solemnement el dia 28 de juny de 1412, després d'un sermó de fra Vicenç Ferrer. La decisió dels compromissaris fou molt celebrada a Aragó, menys a València i molt poc a Catalunya. Però el pas del temps consolidà aquest compromís i pogué semblar que era per sempre. Però, com deia Manuel Azaña, la paraula sempre no existeix en política. I és cert: tot pot canviar. Ara bé, i encara que després canviï, el que ha passat queda fixat pels segles dels segles.

Els fets són tossuts, molt tossuts. Com les pedres.