arc voltaic
La lluita per la vida
La vida creativa és l'estil de vida més emocionant
Tots els aspectes de la lluita per la vida es poden reduir a un objectiu, que és mantenir l'esperança. Quan no saps res de la vida, quan ets jove d'anys o d'experiència, mantenir l'esperança és fàcil perquè no hi ha res que et sembli impossible. A mesura que cauen els mirallets i els ídols, però, a mesura que la mort i la mentida t'ensenyen les dents, veus que el món et dóna tres camins per afrontar el problema de la supervivència. El més fàcil és sumar-se a la majoria, que viu mirant d'evitar-se les preguntes complicades. Una altra opció, si tens estómac i cervell, és sumar-se a la minoria –o elit– que viu de la necessitat que la majoria té de creure cegament en valors compartits. La tercera opció és anar a la teva aviam què passa. Normalment el que passa és que cauen hòsties de tot arreu. Per la massa idiotitzada l'individu que va a la seva sol ser un barrut insolidari i, per l'elit que fa la comèdia del prestigi i que en les reunions socials té converses que no són gaire diferents de les lluites que hi ha per seure al metro del matí, és una amenaça per a l'estatus. Les opcions són combinables, però responen a tres estils de vida: l'obediència, el poder i la creativitat. Els dos primers estils són més avorrits, però tenen l'avantatge que donen un punt de suport. El primer dóna una certa calma espiritual –encara que sigui aigualida– i el segon, una gran calma material –si bé et pot dur a l'abús de drogues per aguantar el ritme–. La vida creativa és l'estil de vida més emocionant, tot i que demana un esforç titànic per donar sentit a cada decisió sense perdre els amics ni morir-se de gana. Si la inspiració falla, passes la nit a la selva, però és una manera d'anar pel món que regala grans moments, perquè tot el que aconsegueixes fa una sorprenent i confortable olor de net. Ara que la crisi ens ha deixat a la intempèrie la tria perdrà incentius i, durant un temps, tot quedarà molt igualat: ser obedient no justificarà el salari; manar serà com ser alcalde en minoria, i anar per lliure sortirà tan car que estarà, per fi, només a l'abast dels genis.
