Liquidació
a Catalunya, sense dependències externes,
i actuant autònomament i al servei dels interessos dels ciutadans de Catalunya?
Pere Navarro ha donat el cop de timó que hom esperava des del congrés del PSC del desembre de 2011 i ha dut a terme uns canvis que apropen la direcció del grup parlamentari a les intencions de la nova executiva que són “fer una oposició que marqui més clarament el perfil [i] fer una alternativa total de cara al debat de política general... Necessitem canviar el rumb del grup parlamentari... Hem de fer una oposició més clara que la que hem fet fins ara”. Són paraules del mateix Navarro, que, tanmateix, no podrà prendre part en el debat de política general perquè no és diputat.
Així doncs, el nou PSC sorgit del XIIè congrés ja té cares i veus al Parlament. Ja hi eren, però eren altres els que parlaven i es veien. Ara bé, més enllà dels noms i d'un cert recanvi generacional, ¿en què es diferencia aquest nou PSC de l'anterior? La primera impressió és que en la bugada s'han perdut alguns llençols: catalanistes, obiolistes, “Ara Primàries”... Surten, doncs, de primera línia aquells sectors que, en certa mesura, s'identificaven més amb les arrels catalanistes i progressistes del socialisme català. Aquelles que empeltaven amb Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret, i, durant el franquisme, amb el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i, més matisadament, amb el Front Obrer de Catalunya (FOC), que acabaren confluint a Convergència Socialista de Catalunya (CSC).
És cert que tot plegat és aigua passada que no mou molí, però tots aquells noms i sigles tenien en comú l'intent de bastir un socialisme català autònom, no supeditat al socialisme espanyol, i de proposar alternatives des d'una esquerra no dogmàtica que, amb el temps i ja en democràcia, s'emmirallaria en els corrents socialdemòcrates, europeistes, federalistes i obertament democràtics. A la fi, el màxim exponent, i a la vegada l'herència potser més rebutjada per l'actual PSC, fou, probablement, Pasqual Maragall i la seva proposta de bastir el Partit Demòcrata Europeu a Catalunya.
El problema que s'entreveu en el nou PSC és que segueix sense entendre que el federalisme no té cabuda a l'Estat espanyol, ni els canvis sociològics i polítics que s'han produït en el país arran del rebuig per part de Madrid (del PP, però també del PSOE) de l'Estatut que va sortir del Parlament el setembre de 2005. ¿Algú es pot imaginar ara una gran manifestació a favor de l'Estatut? I, és clar que ser conscient d'aquests canvis no vol dir combregar fil per randa amb les propostes de CiU que en polítiques socials –llegeixi's retallades– són inacceptables per un partit que es reclama d'esquerres; però, alhora, resulta igualment inacceptable que el socialisme català renunciï a la seva autonomia i es giri d'esquenes a l'hora de reconèixer el dret a decidir o voti a Madrid a favor del “corredor central” o es negui a donar suport al pacte fiscal, tot i saber que Madrid no l'acceptarà mai i que obligarà, per tant, a recórrer altres camins si no es vol malmetre la cohesió social del país. I aquesta sí que és una qüestió que li hauria de preocupar a un partit d'esquerres. Ai las!, ¿quin marge de maniobra li quedarà al PSC després d'aquesta darrera “liquidació” quan tot vagi encara a més maldades? ¿Per quan un socialisme català realment forjat a Catalunya, sense dependències externes, i actuant autònomament i plenament al servei dels interessos dels ciutadans de Catalunya? La qüestió no és fútil, i hauria de preocupar tothom, perquè, més enllà de les simpaties o de les fòbies respecte al PSC, la construcció nacional no és possible sense una de les peces centrals de la història del país. És clar que això no és garantia de res i poden sorgir altres opcions.