La petja d'un home d'església
En la vida i en la mort, Carlo Maria Martini interpel·la l'Església i apunta
un futur esperançador. Amb tot, no sabem pas si al Vaticà estan per la feina
He considerat, i considero, Carlo Maria Martini un dels meus referents intel·lectuals, des de la seva època de bisbe de Milà fins al dia d'avui. Mort, ara fa vuit dies, a la residència jesuítica de Gallarate, ha deixat testimoni del que significa un compromís, sense renúncies, a favor de l'Església i dels homes, i ho féu “per amor a la veritat”, segons deia la seva divisa episcopal, un lema al qual sempre fou fidel.
De reconegut prestigi com a estudiós de la Bíblia –arribà a dirigir el Bíblic i la Gregoriana–, mai no renuncià al compromís pastoral, des de l'apropament a la seva gent però, també, amb un diàleg obert a altres religions i als no-creients, fins a ser estimat per tothom, amb l'autoritat suficient que explica l'anècdota, poc coneguda, que quan les Brigades Roges negociaren la dissolució, foren a lliurar les armes al cardenal milanès, com a únic intermediari que consideraven creïble. Vint-i-dos anys de bisbe de la diòcesi llombarda acabaren amb sis anys de recés a Jerusalem i, des del 2008, amb la definitiva reclusió a una residència dels jesuïtes propera a Milà, quan la malaltia es féu irreversible. Però, mai no parà en la presència escrita, que donava pistes per a la construcció, encara pendent, de l'Església del segle XXI. Potser la seva darrera gran intervenció pública fou en el conclave que elegí el papa Benet, quan la premsa parlava d'ell com a papable, mentre ell optava per convertir-se en gran elector i dirigir aquell acord, secret i mai demostrat, entre Ratzinger i els jesuïtes, que esperonava la Companyia, tan castigada durant el papat de Wojtyla.
El darrer exemple, la tranquil·la acceptació de la “germana mort”, quan demanà als metges que no li allarguessin la vida d'una manera acarnissada, reclamant el dret a morir amb dignitat, fins a renunciar a l'alimentació artificial quan, en la segona quinzena d'agost, no podia empassar-se cap aliment.
De tot el que digué i escrigué, permeteu-me l'especial record de dues obres que em causaren gran impacte. La col·laboració amb Umberto Eco en En què creuen els que no creuen i el treball amb Georg Sporschil que es materialitzà en els Col·loquis nocturns a Jerusalem, dos llibres fonamentals ara i aquí.
Amb tot, és l'entrevista que mantingué amb el jesuïta Sporschil i la periodista Federica Radice poc abans de morir i que ha publicat Corriere della Sera aquest primer de setembre, on, potser a manera de testament intel·lectual, el cardenal apunta, amb gran clarividència, la necessitat de renovació de l'Església, una institució que “està cansada, amb una cultura que s'ha envellit”. “Amb les nostres esglésies que són grans, les nostres cases religioses estan buides, l'aparell burocràtic creix, i els nostres ritus i els nostres vestits són pomposos”, encara “l'Església s'ha quedat 200 anys enrere; com pot ser que no es mogui?” Martini creu que “l'Església ha de reconèixer els seus errors i ha de seguir un camí radical de canvi, començant pel papa i els bisbes”. Pel cardenal, només són necessaris tres instruments per recuperar-se contra el cansament i la manca d'iniciativa: la conversió i adaptació a la societat actual; la recuperació de la Paraula de Déu, que sempre tindrà en compte la interioritat de l'home, i l'entesa del significat dels sagraments, pensats com a ajuda i no pas com a sanció.
En la vida i en la mort, Carlo Maria Martini interpel·la l'Església i apunta un futur esperançador. Amb tot, no sabem pas si al Vaticà estan per la feina.
