Ball de bastons?

L'anunci que va presentar dissabte passat l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) per aconseguir que la marxa de l'Onze de Setembre sigui el més massiva possible em sembla desafortunadíssim. Ja sé que el fet que ho digui en veu alta no agradarà, però a mi les unanimitats no m'han entusiasmat mai, encara que pugui compartir l'objectiu que promociona l'espot. Per tant, aniré a la manifestació i faré veure que no he vist l'anunci. Aquest Onze de Setembre és especial, sobretot per l'extrema situació de crisi financera de la Generalitat, i crec que el país ha de demostrar que està més unit que mai. Reclamar la independència i alegrar-se de la fallida de l'autonomia és literalment de tarats. En tot cas, com diu el professor Xavier Sala i Martín, la Catalunya d'avui és inviable si les coses continuen com estan.

Tornem a l'anunci, però. El primer que d'entrada no m'agrada és la metàfora del ball de bastons. Fa trenta i tants anys que demanem prudència, aguantant discursos –fins i tot d'alguns dels que participen en l'espot— sobre la necessària cohesió social, i ara resulta que el missatge subliminar inicial se sustenta en una simbologia que representa dos bàndols lluitant. Caram, quin canvi! No havíem quedat que érem un sol poble? O és que els dos bàndols són Catalunya i Espanya? Si és així, la pífia encara és més grossa, perquè el que menys ens convé és anar pel món demostrant agressivitat. Tant admiradors com som de tots els processos sobiranistes, i no n'aprenem gaire. Fa uns dies, per exemple, llegia una ponderada opinió del professor Josep Sort sobre el Quebec que no sostindria per a Catalunya. Deia, aquest bon coneixedor de la realitat quebequesa, que en el cas que el Partit Quebequès obtingués la majoria (cosa que no ha passat), els plans per convocar un altre referèndum secessionista serien de segur a llarg termini: “Crec –diu– que en aquest mandat, si es confirma [com així ha estat] la victòria independentista, seria molt difícil de plantejar. Haurien de canviar molt les coses i potser veure com hi incidiria, per exemple, una influència externa com el referèndum d'Escòcia. Però ho veig bastant hipotètic.” Es veu que la candidata del Partit Quebequès, Pauline Marois, no es distingeix per l'aventurisme. Enhorabona, perquè l'independentisme del “pit i collons” és estètic, autocomplaent i onanista. Només condueix a la derrota.

La sobiranització de Catalunya passa per construir una majoria social àmplia que doni suport a un estat propi. Ara bé, no ens enganyem, en el món actual, i concretament en el context de la UE, l'estat nació que pugui constituir-se ja no tindrà res a veure amb els que van sorgir després de la Pau de Westfàlia de 1648, aquella de la qual va derivar el Tractat dels Pirineus de 1659 que va separar la Catalunya del Nord de la del Sud. La sobirania arrela, en primer lloc, en la ment de les persones. És la gent que defensa la necessitat d'autogovern que fa sostenible una reivindicació. Si no fos així, els catalans ja no existiríem com a subjecte nacional. Hauríem quedat tan diluïts com els occitans, per citar un cas ben conegut. “Si no aguantem, quedarem estabornits”, declarava no fa gaire l'amic Francesc Canosa. Oh, i tant! Però com ell mateix anunciava, els procés cap a la independència 2.0., que és com l'anomeno jo, serà difícil de saber com serà. Potser tingui raó Canosa i el final tindrà dues fases: “Una primera, que ja hem començat i es pot allargar fins tot l'any vinent. Aquí hi haurà molta confusió, pressió, tensió i, si aguantem (l'èxit serà aguantar), començarà la segona fase: el procés de construcció d'un nou país, procés que serà molt difícil, dur i que ens pot dur uns anys.” Hi coincideixo plenament. Per això no em sembla incompatible assistir a la manifestació convocada per l'ANC i maldar pel triomf del pacte fiscal que pilota el MHP Artur Mas. Si no aconseguim aguantar com a país en aquesta primera fase, si no sabem tenir cintura i ens deixem anar pel pedregar emocional, potser ens sentirem molt contents però estarem abocats a l'altre final que preveu Canosa: “Si al llarg d'aquest any no sabem o podem tirar endavant, la segona fase de construcció ja no es donarà i crec que Catalunya quedarà estabornida, somorta durant dècades i generacionalment capada. Tornaria a una casella tipus 1714.” Déu nos en guard d'un ja està fet, oi?

En un editorial del seu centre d'estudis, l'expresident Pujol va reflexionar sobre el fracàs del projecte d'Espriu. L'honorable president reflexionava, al capdavall, sobre el fracàs del seu projecte. Devia ser el novembre del 2009. Deia Jordi Pujol que aquell projecte consistia a construir un país potent i una societat catalana nacionalment cohesionada unida a una Espanya democràtica: “El somni anava molt més enllà. Catalunya podria contribuir a construir aquesta Espanya, aquesta nova Sepharad, amb il·lusió i eficàcia.” Certament, la poètica d'Espriu condensada en La pell de brau, de fet és una gran afirmació de catalanitat i de voluntat catalana de ser i alhora és una manifestació d'espanyolitat generosa i constructiva. Potser és per això, perquè he llegit Espriu i em sembla que l'he entès, que la utilització de les seves paraules en l'anunci que convoca a manifestar-nos són d'una incongruència total. Potser aquest és el problema de determinats sectors polítics: tenen una empanada mental que ens pot conduir a la ruïna. Ho he defensat moltes vegades i ho torno a fer: l'agenda política d'aquest país no pot estar marcada per les minories, tant si són polítiques com de la societat civil. Ens cal un lideratge fort i coherent. I aquest, ja em perdonaran, avui només el té el MHP Artur Mas. La manifestació ha de servir per ajudar el president i no pas per empènyer-lo, com ja ha advertir Marçal Sintes, a l'abisme.