Sort honora l'heroi màrtir

Pocs llocs honoren el general Josep Moragues (1669-1715) amb l'abundor de signes externs amb què ho fa Sort, al cor del Pirineu lleidatà. Hi ha un bust de l'heroi al jardí de la rampa d'accés a la plaça Major, i dues plaques a la façana d'un dels casals més antics de la ciutat.

Els tres memorials són ben visibles. El bust evoca l'estètica cinematogràfica d'escomeses en camp obert dels oficials de cavalleria: camisa i cabellera obertes al vent, mirada penetrant i decidida. El Moragues que perpetua el monument de Sort des del 1981 és un jove vigorós, ardit, de faccions dures. Moltes senyores el troben atractiu. Una estàtua digna. Sorprèn el foraster. Fa patxoca.

Una de les plaques del carrer Major, en canvi, causa perplexitat. És del 1966, quan els caiguts del 1714 només podien ser honorats en clandestinitat. La inscripció és en castellà. Fou col·locada per la Diputació de Lleida. L'altra placa, en català, inclou una estrofa del poema que Àngel Guimerà dedicà a Josep Moragues, Lo nostre general, el 1887.

En les dues plaques hi ha un error. Diuen que aquella és la casa natal del general que encapçalà la resistència catalana en la guerra de Successió. Està provat que nasqué a Can Moragues de Sant Hilari Sacalm. És cert, però, que va viure a Sort en casar-se amb Magdalena de Girald, pubilla del senyoriu de Bressui.

L'error és induït per aquesta dada i potser per la legítima pretensió de reivindicar del tot –des del naixement– un sortenc il·lustre. Moragues fou un valent general austriacista que lluità contra les forces de Felip V a Barcelona, Sort i la Seu. Un cop capturat fou decapitat per ordre del rei. El seu cap s'exhibí dins una gàbia durant dotze anys al Portal de Mar de Barcelona. No hi ha dubte que Josep Moragues fou l'autèntic heroi màrtir en l'ensulsiada del 1714. Potser pensava en ell Enric Prat de la Riba, l'11 de setembre de 1899, en publicar un article on deia que Catalunya necessita herois que s'imposin, genis que guanyin, i no pas herois màrtirs.