L'endemà del dissabte

L'últim dia d'agost, Vicent Partal, al final d'un editorial a Vilaweb sobre les possibilitats actuals de la secessió del Principat de l'Estat espanyol, va escriure: “Comence a tenir la sensació que tot s'està accelerant a una velocitat enorme.” Certament, per a qualsevol persona que hagi passat unes setmanes prenent la fresca ben mandrosament fora del país, la impressió, un cop tornada a Catalunya, és que els temps estan canviant a un ritme tan accelerat que hauria deixat el Dylan inqüestionablement dinàmic dels anys seixanta sense alè.

Per començar, hi ha hagut les declaracions de José Manuel Barroso, president de la Comissió Europea, dient que si la Generalitat declarés la independència, aquesta s'hauria de negociar seguint les normes internacionals. Cosa que significa, sempre segons Partal, que una declaració unilateral no només seria legalment acceptable sinó que amb tota probabilitat Catalunya romandria dins la UE. Pocs dies després, el fet que Jordi Pujol fes servir, a la revista Presència, la frase poc casta “s'ha acabat fer la puta i la Ramoneta” –no m'havia sorprès res tant des del 1981, quan Julie Andrews, la Mary Poppins ultramaternal de la meva infància, va fer una escena topless en un film de Blake Edwards– suggereix que per fi una majoria parlamentària podria encetar el camí cap a la no-dependència.

D'altra banda, un coronel amb cara de merda d'oca ha insinuat que si aquesta majoria ho fa, les conseqüències podrien ser ben lletges. A propòsit, no fa gaire una dona d'Irlanda del Nord resident al Maresme, que havia crescut enmig d'una violència tan insuportable com quotidiana, em va preguntar, amoïnada,
si aquest país s'acabarà convertint en una mena d'Ulster. Li vaig dir que no ho creia pas, en bona part perquè a Catalunya –malgrat els intents de segons quins polítics– ja no
hi ha línies divisòries clares i per tant sectàries entre catalans i espanyols: tot és un poti-poti cada cop més coherent (per oximorònic que això pugui semblar) de 7 milions de persones de procedències molt diverses. Digueu-me ingenu, però justament per això encara crec que l'inevitable tindrà lloc sense que l'exèrcit espanyol pugui trobar cap excusa per demostrar el seu amor a Espanya matant ciutadans espanyols, per nominals que siguin.