La dona del Cèsar, actualitzada

Ara en diuen revisitar, però jo, que sóc del segle passat o qui sap si de l'anterior, en tinc prou amb el verb reinterpretar o qualsevol fórmula equivalent, com ara actualitzar, modernitzar, renovar, readaptar o posar al dia. Això s'ha fet amb aquella frase tan lamentable que diu que la dona del Cèsar no solament ha de ser honesta sinó que també ha d'aparentar-ho. Que es tracti d'uns fets no verificats i de paraules apòcrifes és irrellevant, el cas és que la severa pudicícia que s'exigeix a la muller del Cèsar ha estat una coartada perfecta per tancar les dones amb cadenes i morrió.

Avui se li ha donat la volta al concepte de mil maneres, la primera de les quals és que la dona té la mateixa llibertat que el Cèsar per aparentar, fer, desfer, anar i venir. El cèsar domèstic ja no té avui aquell poder omnímode, i els cèsars que remenen les cireres de la política i l'economia es divorcien, se separen, s'ajunten, es recasen i porten banyes amb una relativa desimboltura. Però el poder s'ha inventat el concepte de “primera dama”, que és una figura ornamental del cèsar i que en algunes cultures té un estatus definit pel puritanisme més ranci.

La convenció demòcrata es va obrir fa uns dies amb una al·locució de Michelle Obama en què feia un elogi del seu marit. El mateix havia passat a la convenció dels republicans a Tampa. Va arribar al clímax amb un discurs de la dona de Mitt Romney que va consistir a vendre la candidatura del seu home com si fos un detergent meravellós. Crida l'atenció que les mullers siguin avui una basa electoral més forta que les idees i que els programes, però encara sorprèn més que la premsa de tot el món doni tanta credibilitat a les esposes i els regali portades i grans titulars. No veig per què ha de ser notícia política que una dona parli bé del seu marit. Algú compra un llibre perquè el recomana la dona de l'autor o el marit de l'autora?