Un pas per a l'optimisme
Dijous passat el president del BCE, Mario Draghi, va anunciar una sèrie de mesures que han de ser, seran goso dir, la via de sortida de l'actual crisi del deute a la zona euro. La crisi a Europa és en realitat diferents crisis alhora, però en la seva dimensió de crisi de deute públic i de disseny institucional podem estar veient l'inici de la fi dels problemes.
La zona euro té alguns defectes de disseny inicial. No estava preparada per a una recessió forta en què països amb diferents productivitats tenien diferents dificultats per sortir-se'n. Molt en concret la funció del BCE, exclusivament centrada en el control de la inflació, ha estat insuficient. Alguns escenaris no es van preveure correctament. De la mateixa manera que no era lògic que durant la fase de creixement Grècia o Portugal paguessin el mateix tipus d'interès que Alemanya o Holanda per vendre el seu deute als mercats, tampoc és explicable per raons atribuïbles exclusivament a la seva economia que Espanya o Itàlia estiguin pagant uns interessos tan elevats comparats amb els dels països centrals, que en alguns casos han arribat a estar per sota de zero.
La raó d'aquesta disparitat, de l'augment de les famoses primes de risc, ha estat que els inversors es van adonar que darrere dels títols de les economies més dèbils hi havia governs amb dificultats per recaptar ingressos, d'això al món n'hi ha dotzenes d'exemples, però també economies que no tenien un banc central que estigués disposat a intervenir per comprar deute en cas que els interessos augmentessin massa. És a dir, creien possible un impagament, com de fet s'ha acabat produint a Grècia. En realitat, la mateixa existència d'un banc central disposat a actuar d'aquesta manera dissuadeix els especuladors. El Regne Unit no té una situació macroeconòmica gaire millor que la d'Itàlia i no té problemes de finançament perquè té un banc central propi.
Per aquesta raó el comunicat del BCE ha de servir per reduir les primes de risc. Es mostra disposat a comprar quantitats il·limitades de deute públic dels estats perifèrics per tal de garantir l'existència de l'euro. I més important, no posa límit ni en la quantitat ni en el temps. També accepta que el BCE no tindrà preferència respecte dels inversors privats, una qüestió que fins ara espantava aquests inversors i feia augmentar les primes de risc.
Fins ara el BCE no havia seguit aquesta estratègia per diverses raons. Inicialment perquè no podia solucionar problemes de naturalesa fiscal i política, donant per descomptat que la crisi i les disparitats de tipus d'interès no tenien cap causa monetària. També per no generar incentius perversos finançant el deute de països poc curosos amb els seus comptes públics. Fa uns mesos, veient que les dificultats anaven en augment, va mostrar-se disposat a actuar als mercats de deute si els governs es posaven d'acord a tirar endavant una veritable unió bancària i fiscal i una molt més gran integració política. És a dir, si controlaven els incentius perversos. Però els elevats tipus d'interès que segueixen pagant els països de la perifèria i el consegüent estancament econòmic han portat la recessió fins al nucli de la zona euro i han augmentat el perill de desintegració de la moneda única europea.
Un altre exemple l'hem tingut recentment a l'Estat espanyol. De mantenir-se els interessos als nivells dels darrers mesos tot l'augment de la recaptació de l'IVA després d'apujar-ne els tipus se n'aniria a pagar aquests interessos més alts del deute públic. Això és un símptoma evident que les disfuncions institucionals de la zona euro estaven perjudicant seriosament la recuperació.
El BCE no es podia mantenir més temps al marge. I en aquest sentit l'actuació ha estat clara i decidida. Sense límits quantitatius ni temporals. En igualtat de condicions amb els inversors privats. Concentrant-se en títols de venciment a curt termini, però relativament ampli, d'un a tres anys. Ras i curt, el que els inversors esperaven sentir per confiar més en els títols perifèrics i en la continuïtat de l'euro.
Això no vol dir que els problemes s'acabin immediatament. Queda pendent el creixement econòmic. Sense creixement econòmic, encara que els tipus d'interès siguin baixos, no es pot retornar el deute. En principi, per retornar-lo cal un pressupost equilibrat i un creixement superior al tipus d'interès que es paga. En el futur, els tipus seran més baixos, però caldrà un creixement del PIB almenys del 2% que de moment no es veu enlloc. A més, les mesures a curt termini, els ajustos, el seguiran frenant.
Perquè els ajustos seguiran presents. La condicionalitat va ser la primera de les característiques de la nova estratègia esmentades per Mario Draghi. Perquè el BCE compri títols de deute d'un país aquest haurà de sol·licitar un ajut de l'EFSF (o ESM) i, per tant, complir les condicions d'ajust fiscal que aquests fons exigeixen.
Però en un context de menys pressions els ajustos podran ser més suaus. Les millors condicions de finançament milloraran l'activitat del sector privat. I un augment de l'activitat en el sector privat augmentarà la recaptació del sector públic i es podrà assolir l'equilibri pressupostari amb més facilitat. Per això són tan importants també les mesures que facilitin el creixement. Addicionalment, si les autoritats europees veuen les coses ben encaminades podran exigir objectius de dèficit més graduals. Però caldrà negociar. Els propers mesos seran temps de negociació, de política en majúscules. I com bé sap el lector, no tan sols a nivell europeu.
