La sensació de nació
Els preliminars de la manifestació de demà indiquen que alguna cosa ha canviat en el contingut i en la forma que té la societat catalana en matèria de reivindicació nacional. En primer lloc, sembla que el país es vol desfer d'aquella lògica perversa de commemorar o, pitjor encara, de celebrar una derrota, i se substitueix per una voluntat decidida de sortir de l'atzucac. Comencem a deixar de llepar-nos les ferides del passat alhora que comencem a ensalivar els gustos del futur. Aquest canvi comporta, entre d'altres condicions, desenfocar el punt de mira que teníem fixat contra el vell enemic estàtic (Espanya) i enfocar-lo cap a l'amic nou i dinàmic (Europa i el món).
Perpetuar el conflicte Catalunya-Espanya ens ha conduït, en el millor dels casos, a unes taules permanents i, durant llargues èpoques en el decurs de tres segles, a perdre la partida per punts. Com una espiral, Espanya no ha pogut liquidar la nació catalana, però Catalunya tampoc s'ha pogut desfer de la situació colonial o superar la condició d'ens subestatal. Sabent les regles del joc, haver arribat on ha arribat Catalunya del 1714 fins avui és un mèrit. Però, pragmàticament, la inutilitat de la nacionalitat catalana combinada amb el profit de la nacionalitat espanyola ens estava abocant al que se n'ha dit “el cansament del catalanisme”. I del cansament a la rendició hi ha un pas.
Estàvem a punt d'abdicar definitivament, i els fets consumats s'han concretat en múltiples abdicacions, de la voluntat de ser una nació (cultural, social i política) quan, per l'obstinació d'uns quants, han passat a ser molts els disposats a fer un pas endavant. La manifestació de demà és el pas endavant dels disposats a accedir a la dignitat nacional abans que la porta no es tanqui per sempre.
Demà no serem més nació que avui, però la sensació de nació serà més alta. En el món virtual en què vivim, demà hem de passar una prova presencial. Caldrà donar la talla. L'èxit de la manifestació tindrà a veure amb el nombre de participants, amb la priorització de la unitat des del respecte a la pluralitat, amb l'absència d'incidents exògens o endògens, amb la interpel·lació inequívoca a la comunitat internacional i no a Madrid, amb la presència de mitjans de comunicació globals i amb l'optimització de tota la maniobra a partir del dia següent, en el benentès que les institucions, la societat civil i la gent particular han de compartir estratègia però no necessàriament la tàctica. Gestionar la nació no és fàcil ni senzill. Gestionar la sensació de nació, ho sabrem a partir de demà.
