La ‘dolça' tirania de l'amor filial
L'escriptor Javier Cercas, que està a punt de veure publicada la seva darrera novel·la, Las leyes de la frontera, ens explicava aquest estiu amb motiu d'una entrevista que m'havien encarregat, que la seva literatura va canviar de manera fonamental quan va ser pare. Que aquest fet ha estat determinant per a la seva vida i la seva creació literària.
És veritat: tenir fills et canvia l'existència. Et converteix de manera irremeiable i plaent en algú diferent i amb responsabilitats per a tota la vida. Però, tot i que pot ser que aquesta responsabilitat a algú li sembli feixuga, si l'aprens a viure bé i els teus fills no es converteixen en uns tirans manipuladors, serà una carrega satisfactòria i gratificant per sempre. Neixen i, si no ets un monstre, els estimes i els aprens a cuidar de manera incondicional. No vols ni pretens agraïments a canvi. Només faltaria! Vols compartir la vida amb ells i anar veient com, per si mateixos, van engrandint el seu univers i creen les seves pròpies relacions i escala de valors. Els eduques –o ho intentes– amb les idees generoses que millor t'han servit a tu i que d'alguna manera et van transmetre els teus passats. Busques el millor per a ells i t'emociones quan recordes el seu procés de creixement.
Als fills els estimem, els cuidem, els ajudem a créixer i anem deixant voluntàriament i intencionadament una mica de nosaltres mateixos en cada una de les estones que compartim amb ells. A mesura que passa el temps i es configura el seu caràcter i la seva manera de fer es va establint una relació entre adults. Relació que necessita anar-se polint, cuidant, negociant i adequant a noves circumstàncies per tal que sigui àmplia, respectuosa i duradora. En aquesta construcció de relació sempre hi ha sorpreses. Sorpreses negatives quan ells actuen com uns absoluts desconeguts, surten amb estirabots inesperats d'egoismes flagrants, xantatges emocionals imperdonables i, de manera perversa, utilitzen aquest nostre amor incondicional com a moneda de canvi. I sorpreses positives cada vegada que ells tenen gestos generosos inesperats, quan son conciliadors i es comencen a preocupar pels altres –entre aquests altres ja hi som nosaltres–, quan valoren positivament tot el que els ha passat i quan tenen clar, encara que els costi, que totes les relacions s'han de cuidar, inclús aquelles que, amb la sang pel mig, es donen per definitives.
Afortunadament, a casa, les sorpreses positives són les que sovintegen.
