S'aproxima el final?

El deute públic espanyol expressat en percentatge de PIB, 65%, és menor que el d'Itàlia, 120%, però el deute extern menys les inversions i préstecs a l'exterior és del 90% per a Espanya –devem més del que tenim– i només del 20% per a Itàlia. Els problemes de baixa  competitivitat són similars en els dos països, però Itàlia ha pres mesures per reanimar l'economia i Espanya encara no.

Itàlia va ser un dels fundadors de la UE i la relació comercial amb França és molt intensa. És difícil imaginar Europa sense Itàlia. Espanya no té el mateix pes i ha perdut molt del prestigi que havia acumulat a Europa en els darrers anys. Per la Comissió Europea, la credibilitat del govern italià és superior a la de l'espanyol; per origen, el govern actual a Itàlia ha estat impulsat per la mateixa Comissió, i per trajectòria i experiència, Monti ha estat comissari.

Aquests factors, units a la política reactiva del govern espanyol en els últims mesos, en què no ha liderat cap iniciativa significativa, i a la seva falta d'estratègia per negociar a Europa compartint estratègies amb Itàlia –Espanya i Itàlia juntes pesen tant econòmicament a Europa com Alemanya–, han situat definitivament Espanya en el grup de Portugal, Grècia, Irlanda i Xipre. Aquests estats comparteixen un deute exterior d'entre el 100% i el 70% del seu PIB, a gran distància de la resta de la UE, i concentren els problemes econòmics de deute i dèficit, i des d'una visió curta i equivocada, però real, de l'Europa del nord, no són essencials per al projecte europeu.

Si Europa entén que té un problema compartit que hem de resoldre entre tots i que la solució és enfortir el projecte de mercat comú i moneda única, comunalitzant el deute i compartint i uniformitzant polítiques fiscals i financeres, Espanya se'n pot sortir i l'euro pot sobreviure en la configuració i extensió actuals. Si Europa pensa que el problema no és general, sinó que es concentra en certs països i que aquests en termes estrictament econòmics són “prescindibles”, l'avaluació del que convé fer passarà pel cost econòmic i polític de fer-ho per part dels estats que quedin dintre de la Unió Europea, perquè són aquests els que poden forçar la seva sortida no autoritzant mes préstecs del BCE als que tenen dificultats.

Els tractats de la UE no preveuen la sortida de l'euro i la permanència en el mercat comú, però a ningú convé que els estats que surtin de l'euro surtin també del mercat comú i, per tant, és probable que es trobi una solució jurídica per evitar  una separació tan traumàtica. Hi ha càlculs del cost de la sortida de Grècia de l'euro i també de la sortida de Portugal, Irlanda, Xipre i Espanya. El cost es calcula en cada cas a partir dels deutes dels països que surten, que no pagaran ni a la UE ni al BCE el que deuen perquè la devaluació de la seva moneda ho farà encara més difícil que ara. Es descompon el cost total en costos dels rescats ja fets per la UE, deute públic nacional en mans del BCE, préstecs del BCE als bancs nacionals i ajuts i costos de la mateixa sortida. En el cas de Grècia, les partides més importants són els rescats ja fets, 125.000 M€ i els préstecs als bancs grecs, 100.000 M€, en total 300.000 M€.  En el cas de Portugal, Irlanda, Xipre i Espanya, la partida més important són els préstecs del BCE als bancs nacionals, 600.000 M€ amb un cost total de 800.000 M€.

La qüestió rellevant és si el cost per a la UE de la sortida, és un cost únic pagat una vegada, és o no superior al de mantenir la situació actual, en la qual hi ha un cost  permanent, per préstecs successius del BCE als bancs nacionals i per compra de deute públic nacional per mantenir la prima de risc a nivells acceptables. Però el major problema és el cost polític de la sortida i la dificultat de transitar cap a una nova divisa sense crear un caos financer per la fugida de capitals dels estats que deixarien d'estar l'euro i veurien fortament devaluada la seva moneda.

Aquesta és una barrera a la sortida de l'euro que ningú sap ben bé com resoldre i que reforça temporalment la continuació de l'statu quo actual, però també fa més “favorable” per a la Unió que, en cas de ruptura amb l'euro, surtin els cinc estats referenciats des de Grècia fins a Espanya perquè aquesta és una solució “definitiva”, mentre que la sortida de Grècia demostraria la reversibilitat de l'euro i, per tant, la possible sortida posterior de Portugal, Irlanda, Xipre i Espanya. El dubte sobre el futur i l'atac dels mercats no s'hauria acabat i continuaria el patiment. És més “barat” fer-ho en una vegada que en dos. Aquesta circumstància és desfavorable per a Espanya perquè es troba en el paquet d'estats amb més possibilitats d'abandonar l'euro.

L'actual feblesa econòmica de França, estancament en el creixement i increment de la taxa d'atur, ha reforçat de manera clara la posició alemanya. No és exagerat afirmar que en la situació actual el govern espanyol ha perdut el control de la pròpia política econòmica. Ja no depenem de nosaltres mateixos sinó de tercers, que ens dictaran la política econòmica a dur a terme. La constatació d'aquesta situació està potser en l'origen de l'avançament de les eleccions al País Basc i Galícia, un altre error que reduirà encara més la nostra escassa credibilitat i que es produirà abans que la ciutadania visualitzi la falta de control del govern respecte de la política econòmica i social. És exactament aquest l'error més gran que un govern pot cometre.

Si la situació es continua degradant com passa des de fa més d'un any i no es prenen mesures per limitar el dany, el balanç entre mantenir l'euro i trencar-hi canviarà progressivament a favor de la sortida d'un grup de països i es visualitzarà el cost de no trobar una solució definitiva. Hi ha un creixent cansament al nord d'Europa de seguir finançant el sud, i un creixent cansament al sud pels continus i mai suficients ajustos i retallades en prestacions socials i pujades d'impostos. Com assenyala encertadament López Burniol, estem en una crisi de les nostres elits, que no han sabut resoldre un problema que, per la seva transcendència i gravetat, afecta l'estabilitat de l'Estat, el projecte d'Europa i la vida i el benestar de la majoria de la ciutadania, que no sap què passa ni per què passa i que espera cada cop amb més desesperança que els seus governants resolguin el problema. A Catalunya la situació convida a la reflexió.