Banderes de Farners

Confesso que tinc una mica d'enveja d'aquells municipis que han penjat la bandera estelada blava, la històrica, la que lluny de pertànyer a cap partit concret, ens relliga a tots amb la història d'aquells primers separatistes catalans que es van trobar a l'Havana l'any 1928 i la van institucionalitzar en l'article 2 de la Constitució provisional de la futura república de Catalunya. A Santa Coloma de Farners, pàtria dels segadors del 1640, ves per on, ens toca estar presidits per l'altra, per la marxista leninista, la d'esperit totalitari que es van inventar fa just vint-i-cinc anys uns dogmàtics que se'n reien de la màxima del bisbe Torras i Bages (aquella de “Catalunya serà cristiana o no serà”) però que proclamaven sense ruboritzar-se que “independència i socialisme són inseparables” (?!). Bé, deixem-ho, cabòries meves...

El cas és que Farners per la Independència, l'agrupació local que ha fet possible tot això a Santa Coloma ha fet una tasca generosa, aglutinant i eficaç. Cap retret i molt d'agraïment. Però potser que anem parlant de l'endemà, oi? Perquè suposo que ens ho creiem que això ja no té aturador... La Catalunya estat serà una Catalunya nacional? Serà una Catalunya amb orgull del seu passat, de la seva identitat, de la seva llengua, de les seves tradicions i, sobretot, de la seva llibertat interior? O serà una Catalunya estatista, jacobina, totalitària, tal com la van pensar alguns d'aquells que no volien separar independència i socialisme marxista? A finals d'agost Vicenç Villatoro advertia en un magistral article titulat “Un estat sense nació” que aquest és el perill de la nostra arribada a port. Haver perdut bous i esquelles pel camí, no valorar prou els nostres trets nacionals com fa qualsevol país independent i desacomplexat.

Hem parlat tant de diners que ara ja podria semblar una fotesa això de batre's cada dia pel que molts postnacionalistes consideren una carrincloneria a superar. “Parlar d'independentisme no nacionalista és parlar d'una truita sense ou”, ens diu, i jo hi afegeixo: parlar d'estat sense orgull nacional és parlar d'una gestoria, no d'aquella urna d'ànimes a què es referia Rovira i Virgili referint-se a la pàtria. I em temo que això és el que hi ha al darrere de la simbologia de l'estelada groga amb aquest estel vermell tan... internacional.