Tres angleses i la pàtria

Ressons laterals de l'Onze de Setembre. Les maneres de dur una bandera. Va ser molt interessant observar com la gent se les empescava (i mai millor dit) per fer volar la seva pròpia estelada. N'hi havia que ja venien de fàbrica, amb un pal robust, adaptades a la morfologia del manifestant: si era un nen o si es tractava d'un forçut representant de la Catalunya agrícola. N'hi havia que havien decidit que la seva bandera seria la més alta i visible i van fer servir una autèntica canya de pescar, amb totes les extensions possibles. N'hi havia també, més sapastres, amb menys imaginació o, directament, sense estris de pesca a l'abast, que van utilitzar pals d'escombra o rudimentàries (juro que en vaig veure) peces d'un joc infantil de neteja. La qüestió era que la cosa fluís i que es percebés enmig de l'oceà d'ensenyes, que és un sintagma molt poc original però certament descriptiu de l'allau que va viure el centre de Barcelona durant tot el dia.

Quan un gruix de la manifestació va decidir no continuar per via Laietana i, a l'altura de la Gran Via, va decidir emprendre el camí de la respiració assistida i del retorn a casa (“No patiu, avi, marxeu, ja heu estat comptat!”), encara hi havia manifestacions capil·lars que s'alimentaven i sobrevivien en tot el perímetre de l'Eixample. Just en aquell punt, sortien d'un hotel tres noies angleses amb la convicció de descobrir una ciutat atractiva i festiva. Anaven abillades i maquillades amb l'eufòria juvenil de qui espera vés a saber què. Uns vestits extremats, una decoració exagerada (i potser efectiva: llavis enrogits sobre una pell clara i tendra) i unes ganes pocs dissimulades de conquerir el món. La cara d'estupefacció que van fer just en posar els peus al carrer (sabates planes, amb detalls daurats, sandàlies no gens discretes) hauria d'haver presidit les portades dels diaris de l'endemà.

La il·lusionadora passejada encara estival s'havia convertit en tota una altra cosa. Eren testimonis muts d'aquella gent que feia servir pals, canyes i escombres per exigir dignitat. No sé si explicaran res als seus néts. Encara ho estan paint.