Catalunya-Mèxic: ‘ándele!'
Baixava cap a l'Ebre, àmbit de la meva preferència, quan em diuen: “Hauries de venir a Guadalajara”. Dic: “No se m'hi ha perdut res”. Em responen: “És un congrés sobre l'exili català”. Contesto: “A la Meseta s'interessen per l'exili català?” Aclariment final: “No és a la Guadalajara espanyola, sinó a la mexicana”. Ah! De manera que, a finals d'agost, vaig agarrar la maleta i vaig fer cap a la capital de l'Estat de Jalisco, a aquesta Guadalajara que porta tots els tints de la presència colonial espanyola. Allí s'hi celebrà el seminari (unes quaranta persones entre catalans de Catalunya i catalanistes del continent americà) dedicat a la “Presencia catalana en México y el resto de América Latina”, organitzat per El Colegio de Jalisco, l'Institut Ramon Llull, la Biblioteca Pública del Estado de Jalisco i el Instituto Nacional de Antropología e Historia (INAH).
Tot això ho mou, des de Mèxic, José M. Murià i Rouret –prestigiós historiador d'aquest país, on ja va néixer, el 1942, producte de l'exili familiar– i, des de Catalunya, Josep M. Figueres, professor d'història de la premsa a la UAB i investigador constant de les biografies dels exiliats. La feliç confluència d'aquest duet de recerca ha donat, en els darrers deu o quinze anys, una sèrie de realitats importants per renovar el mutu coneixement entre Catalunya i Mèxic, així com per impulsar noves formes d'intercanvi: la Fira del Llibre de Guadalajara, el 2004, per exemple, i abans i després, exposicions d'art en un i altre país, edicions de llibres (entre els quals el Diccionari de catalans d'Amèrica, el 1992) i, en fi, col·laboracions diverses, amb repercussions polítiques, institucionals, econòmiques i historiogràfiques, entre els estudiosos mexicans de les coses catalanes i tots aquells catalans, sigui al propi país o arreu del món, que no obliden la porta que el president mexicà, el general Lázaro Cárdenas, obrí als milers de refugiats, catalans i espanyols, al final de la guerra, el 1939.
En el curs de l'esmentat seminari (tres dies intensos de sessions i contactes entre professors dels diversos països assistents) van produir-se, com a mínim, tres moments d'emotivitat esperada: la sessió acadèmica, dins la Biblioteca Pública de l'Estat de Jalisco, que inaugurava la biblioteca Josep M. Murià i Romaní (amb fons d'aquest autor, donat pel seu fill, i altres fons editorials, sobretot el que aportà l'editor lleidatà Lluís Pagès, present a l'acte); el parlament de Josep-Lluís Carod-Rovira, representant la direcció executiva de la Universitat Pompeu Fabra, sobre la vida i conviccions independentistes de Murià i Romaní (Barcelona, 1907-Guadalajara, 1999), així com els significatius poemes que de Murià declamà Núria Feliu, entre els quals “La nau de l'esperança”.
Finalment, al terme de la vintena de ponències llegides, amb debat posterior, pels seus autors (José Brú, Universitat de Guadalajara; el mateix J.M. Figueres; Francesc Foguet i Boreu (UAB), Albert Torras (MEXCAT); Jaume Martí-Olivella (president de la Federació Internacional de Catalanistes, Universitat de New Hampshire); Montserrat Galí (Universidad Autónoma de Puebla); Enric Argullol (UPF); Angélica Peregrina, doctora al INAH, coordinadora del seminari, etc.), es procedí, al Colegio de Jalisco (al terme municipal de Zapopan, voltats d'un oceà bibliogràfic descomunal), a l'Assemblea de constitució de l'Associació de Catalanistes d'Amèrica Llatina (ACAL), que presidirà la citada professora Montserrat Galí (filla del ja desaparegut Raimon Galí, exiliat també a Mèxic), i que tindrà com a puntal a Catalunya, entre d'altres, el professor August Bover (UB), expert en catalanística internacional, que féu la conferència de cloenda sobre aquest tema.
Amb aquest Seminari s'han renovat els contactes culturals entre Catalunya i Mèxic i, més encara, es fan ampliables a la resta de països de l'Amèrica Llatina (on també acudiren milers d'exiliats, que fundaren els seus casals, butlletins i orfeons, per bé que, amb el pas dels anys, hagi afluixat l'antiga efervescència patriòtica), una voluntat d'extensió continental, com la que exercí, el 1928, el futur president Macià, a fi d'alliberar Catalunya de la dictadura de Primo de Rivera, viatjant (en companyia dels seus “germans” Ventura Gassol i Josep Carner-Ribalta) per algun d'aquests països on ja hi havia catalans (Uruguai, Argentina i Cuba, on fou rebut per un altre “germà”, el montblanquí Josep Conangla).
