Catalans ‘platistakoi'

Tota la gent amb qui he parlat, i pràcticament tots els entrevistats a la televisió aquest dia dels dos milions, han dit el mateix: que ja n'hi ha prou, que hem estat massa anys aguantant els cops, que tenim l'esquena masegada de tant rebre... He recordat vagament (associació d'idees en relació amb rebre?) aquell temps que al seminari de Girona estudiàvem filosofia i el professor ens deia que Arístocles, fill d'Aristó i Perictione, li van posar el sobrenom de Plató, perquè tenia les espatlles molt amples. Ample d'espatlles (perdonin la petulància-quasi-pestilència) en grec es diu platistakós.

Plató va rebre garrotades sobretot després de mort (Popper, Nietzsche...). Nosaltres, en canvi, les rebem en carn viva i ara sembla que ens hem començat a decidir a proclamar que ja n'hi ha prou, que ja no volem passar més dies comptant els barrots de la presó on, sense remei, anem envellint. Protestem per coherència, per normalitat. No tenim res en concret contra ningú com a persona particular, només volem ser normals, equilibrats, ser el que som, vet-ho ací. L'equilibri mental de la persona s'alimenta de components diversos: se m'acudeixen ara l'autoestima, la pertinença, la seguretat, la realització, el reconeixement... És que ja hem rebut massa durant molts anys i també hem demostrat tenir les espatlles molt amples, blanc de tota mena de trompades –i no cal que m'entretingui aquí ara a fer el més mínim inventari o memorial de greuges. El cas és, doncs, que els catalans som uns platistakoi, com ho era Plató. Jo que em pensava que la filosofia no em serviria mai de res i, ves per on, en puc retreure una reminiscència recordatòria a la salut del vell Plató, que tant em feia emprenyar in illo tempore, per culpa sobretot del professor i els llibres de coberta blau fosc del Pare J. Donat, un jesuïta que només sabia escriure en llatí. Diu que, quan va néixer Plató, un eixam d'abelles es posà a la seva boca i l'omplí de mel. Probablement és mentida o, millor, és mentida segura, però demostra l'admiració que el món antic ha tingut pel geni de Plató. D'ell, és clar, estudiàvem la República en aquells antipàtics diàlegs (que també devien ser inventats) amb Sòcrates i tota la tropa. Com a resultat i resum, vaig arribar a aquesta conclusió final: “La filosofia és aquella ciència amb la qual i sense la qual tot segueix tal qual.” Perdonin, me n'he anat massa lluny: visca Catalunya lliure.