A Barcelona, a fer història

Sempre ens busquem en els miralls situant-nos amb el nostre millor perfil i sempre contemplem la realitat procurant que ens retorni la imatge que prèviament esperàvem. Aquesta vegada, però, ni girant els ulls ni buscant el reflex de gairell, no trobarem ningú capaç de negar les enormes dimensions i el caràcter nítidament independentista de la manifestació de dimarts.

Tothom està d'acord que ha esdevingut un punt d'inflexió, un plec en la història. Mai, en la meva vida de ciutadà inevitablement insatisfet per una cosa o una altra, havia vist sortir tants autocars del meu poble per adreçar-se a un acte d'aquest tipus i poques vegades he vist, en cerimònies de naturalesa política, tant d'entusiasme i tant d'optimisme reunits. Moltíssima gent es va sentir interpel·lada per la convocatòria, moltíssima gent va entendre que ésser-hi era necessari i era útil i això, en temps d'escepticismes, cal atribuir-ho a la intel·ligència, la tenacitat i l'energia dels membres de l'ANC. Fins i tot per als nassos més negats, el perfum dels dies anteriors ja anunciava una manifestació memorable i això mateix va estimular el seu èxit.

De fet, els assistents no anàvem a una manifestació sinó a una manifestació històrica, i es per aquesta raó que els autocars s'omplien de famílies senceres i també de nombrosos participants que estrenaven el seu activisme polític, encara que, en algun cas, ja s'acostessin a la setantena. Més enllà de les motivacions essencials dels vells i irreductibles independentistes que fa anys que lluiten des dels marges i que ara es troben feliçment entre multituds, i dels joves que practiquen un independentisme instintiu i desacomplexat que, probablement per la remor de les circumstàncies històriques que han viscut, forma part de la seva identitat amb la mateixa franquesa i el mateix fervor que el Barça, quan preguntaves, molta gent s'emparava en el cansament, en el ja en tenim la pipa plena de mals tractes, d'incomprensions i de la relació malaltissa amb Espanya.

Sigui com sigui aquest és un corrent imparable, una inèrcia que ara mateix sembla que s'ho hagi d'emportar tot, incloent-hi les formacions polítiques que s'hi aproximin de manera confusa. Hi ha raons i emocions de fons i la desesperació de la crisi fa la resta. Qui sap, per cert, si el moviment dels indignats, també farcit de potentíssims arguments de profunditat que ja saturen l'opinió pública, desencadenaria un corrent similar si disposés de les mateixes complicitats periodístiques. És només un dir, una consideració de passada sobre el país que tenim que no pretén aigualir res. Ja sé que, com deia el profeta, avui això no toca, i que hem d'insistir en la unitat i en la transversalitat per aprofitar l'embranzida i aconseguir marxar o que ens expulsin. No sé si serem, com diuen, més lliures i pròspers però, com a mínim, serà més fàcil preservar la lucidesa i mantenir relacions normals amb tothom.