Presó per sempre

De puntetes, mig tapada a les portades dels diaris per la urgència d'altres titulars, ens ha estat presentada la reforma del Codi Penal cuinada a foc viu pel govern del PP, l'únic aspecte tranquil·litzador de la qual és que –de moment– l'independentisme no serà castigat amb presó permanent revisable. És així com es designa la figura més cridanera del projecte del ministre Ruiz-Gallardón, un eufemisme per tornar a introduir en el sistema penitenciari espanyol la cadena perpètua, que va ser anul·lada fa cent cinquanta anys i que sempre ha posat en guàrdia els sectors més progressistes. La compliran els assassins múltiples i organitzats, i també els assassins de menors i de reis, carnada electoral que li servirà, al PP, per acontentar els sectors que exigeixen el gir contrareformista també en l'àmbit de la justícia. L'enduriment de les penes de presó obre sempre una rasa entre els familiars de les víctimes dels crims –que tenen tot el dret a reclamar el càstig per als culpables– i els defensors dels drets civils –que tenen l'obligació de no abaixar la guàrdia–. Entre els uns i els altres, però, hi ha encara un altre dolor que sovint queda arraconat dels focus, el dels familiars dels engarjolats, que també compleixen la seva particular pena. Tots tenen un paper legítim en el debat que sens dubte s'encetarà al voltant d'aquesta reforma, també, és clar, els que l'han dissenyada. Però ningú hauria de celebrar-la com el triomf de res perquè tancar la gent a la presó i llençar la clau ens apropa a la crueltat de països que primer van aplicar la cadena perpètua i més endavant la pena de mort, que no paren d'acumular errors judicials i que al capdavall encara encapçalen el rànquing de la inseguretat criminal.