La marató d'en Jordi

En Jordi té 55 anys i ara en fa tres va decidir fer un tomb. De fet, mai li havia agradat la vida conformada que portava. S'autojustificava perquè tenia molta feina, poc temps i perquè, després de tres dècades, ja s'hi havia acostumat. Però veia que criava panxa, li pujava el colesterol i que el caràcter se li tornava agre. Aquell cap d'any va dir prou i es va autocomprometre a córrer la següent marató de Nova York. Els primers dies d'entrenament veia les estrelles, però no va saber què era patir de veritat fins a la primera cursa. Va debutar a Barcelona en una prova que finalitzava a dalt de Montjuïc. A la meitat els genolls ja li xerricaven, al peu de la muntanya va treure les tripes per la boca i, mentre pujava, patia com un gos. Mig estabornit, però va acabar, va arribar a la meta.

Molts li demanaven que abandonés. “Ets ben boig! Això no pot ser bo. Segur que no és legal. Queda't amb nosaltres fent cerveses.” El que no deien és que en Jordi sempre era el pagano de la festa i que ja n'estava més que fart de la barra dels col·legues. Així que va intensificar l'entrenament, va aprendre a sofrir i a poc a poc les rampes varen desaparèixer de les cames i les pors, del cap. Quan va arribar el dia de la prova, va anar acompanyat de tota la família a Nova York, va travessar mig Manhattan, va pujar pel pont de Brooklyn i va arribar a Central Park. Destrossat, sense alè, però se sentia immensament feliç i alliberat. Perquè, a en Jordi, ningú li havia dit que el camí de la llibertat seria fàcil. I havia après que qui sap resistir i sofrir sempre guanya.