El punt d'equilibri

La premsa ha airejat prou àmpliament l'ona d'actes violents que en el món àrab s'han originat a causa de la divulgació d'un vídeo d'autoria americana que ridiculitza la figura del profeta Mahoma. No és la primera vegada que passa un fet semblant. Tots recordem la creuada empresa fa uns anys per l'aiatol·là Khomeini contra l'escriptor indi Salman Rushdie. Una vegada més ens trobem amb el dilema de l'ús de la llibertat i la seva relativitat. És evident que totes les coses del món (idees, personatges, moviments) tenen adeptes i contraris, creients i no creients. D'altra banda, els temes referits a la religió –en alguns casos amb més fanatisme que en altres– porten sempre un component emotiu, sentimental, arrelat al cor de les persones que professen, amb tot el dret, una determinada creença. És conseqüència de la dimensió espiritual de l'home que, per damunt de la resta d'animals, sigui capaç d'intuir possibles realitats transcendents. I aquestes realitats formen part d'ell mateix i del seu entorn més volgut, de manera que un atac a les creences constitueix una mena de punyalada al seu propi esperit, que origina una reacció de rebuig, de ressentiment i, en el pitjor dels casos, de resposta violenta. Mai no he acabat d'entendre que els escriptors que ho siguin de veritat necessitin buscar temes de mal gust per crear el seu imaginari, és a dir, que elegeixin deliberadament arguments que, d'entrada, ja saben que molestaran altres persones. La gràcia, en la vida creativa, està en el fet de tocar tots els temes que sigui però sempre amb un punt d'equilibri i de respecte, pensant en allò que pot ferir la susceptibilitat del qui tens al davant. I, per això, no cal censura externa ni casuística detallada exhaustiva. Cal, només, autoregular-se un mateix i fer arribar la sàtira o la ironia fins allà on es prevegi que el receptor la pot admetre, amb un somriure de complicitat, i deixar de continuar-la quan s'endevina que li resulta punyent i corrosiva. És com, en dibuix, la caricatura amable o la despietada. El mateix mal efecte que els fa als musulmans la caricatura del seu profeta me l'han fet, a vegades, alguns escrits o representacions teatrals que són un escarni de la religió catòlica o de qualsevol altra. En el meu cas, com a catòlic, no m'indigna tant l'ofensa cap a Déu –des de la meva òptica, Déu no pot ser ofès per allò tan català que diu que no ofèn qui vol sinó qui pot– sinó per la manca de consideració que representa per a les persones que comparteixen una manera de pensar. Perquè el diàleg i la pau comença per aquí.