Retornar la dignitat

Quan sembla que tot va malament et pots adonar que les coses poden anar encara molt pitjor. La patronal espanyola, la CEOE, acaba de fer públiques les seves previsions per aquest any i per l'any que ve, en les quals preveu una contracció de l'economia d'un 1,6%. Si es compleix aquest escenari macroeconòmic, la gran patronal espanyola creu que l'atur arribarà fins al 25,2 per cent a finals d'aquest mateix any i fins al 26,5% l'any vinent, en què se superaran els 6 milions d'aturats a tot l'Estat. Amb aquest escenari, a Catalunya podria passar que se superés la xifra de 800.000 persones en edat de treballar que busquen i no troben feina. Avui ja sabem que un de cada cinc catalans –un de cada quatre en el cas dels nens– viu per sota del llindar de la pobresa, i la tendència econòmica converteix en una prioritat inexcusable abordar l'aplicació de mesures concretes que evitin l'augment d'aquest percentatge i el risc d'exclusió social dels col·lectius i els individus més vulnerables, un milió i mig segons els càlculs del govern. Les entitats que treballen a la trinxera de la lluita contra la pobresa, com acaba de fer Càritas, alerten que s'ha passat d'una emergència puntual a una cronificació.

Estem davant d'un nou escenari però aquesta és una situació que fa temps que s'està gestant i de la qual s'ha parlat abastament. En l'àmbit de les actuacions concretes, el darrer any i mig aquestes entitats socials, però també els ajuntaments i el govern, han estat treballant en l'elaboració d'un pacte de lluita contra la pobresa. El conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, ha presentat aquesta mateixa setmana els àmbits estratègics en els quals s'ha prioritzat l'actuació i les 108 línies estratègiques concretes que s'han definit per “retornar la dignitat” a aquesta gent, segons va dir el mateix conseller.

El primer objectiu bàsic i fonamental és garantir uns ingressos mínims per a tota la població que permeti viure en condicions que es puguin considerar veritablement dignes tot posant de manifest la preocupació per la insostenibilitat d'un model de subsidis, però conscients que l'objectiu de facilitar que tothom pugui tenir uns ingressos suficients sembla avui encara més difícil que fa uns mesos. El creixement econòmic dels últims anys ha significat un increment en termes absoluts de la nostra riquesa, però la crisi no només ha aturat aquesta tendència, sinó que ha agreujat els desequilibris hi ha augmentat la distància que separa els que més i els que menys tenen. És una realitat palpable, que molta gent pot constatar en el seu propi entorn, l'impacte que l'actual conjuntura està tenint en les classes mitjanes.

El document elaborat durant aquests darrers mesos que ha de servir de base del pacte nacional avalua també alguns intangibles que componen la pobresa, com ara l'absència d'oportunitats i l'aïllament social. És per això que no n'hi ha prou amb facilitar els mínims de subsistència que permet afrontar les necessitats més immediates i s'evidencia amb contundència que cal mantenir l'accés universal a un ensenyament de qualitat com a garantia de la igualtat d'oportunitats. Els experts evidencien, i el sentit comú ratifica, que també s'ha d'actuar per reforçar l'àmbit relacional, i això va des de reforçar les xarxes socials de suport fins a les accions sobre la comunitat, amb especial atenció a les zones on es viuen situacions més complicades, però sobretot passa per cuidar l'entorn més proper que signifiquen les famílies.

Enmig del tsunami de la crisi podem constatar que l'estructuració de la nostra societat ha estat un dels pilars que ha evitat algunes de les conseqüències de l'embat de l'atur. És una evidència en el cas dels joves que no tenen feina, que són un de cada dos, i que majoritàriament troben en la família el suport necessari. Però també hi ha molta gent que se sent vinculada per llaços de família que comparteix recursos per fer front a les dificultats.

L'administració sempre té l'obligació d'establir prioritats clares per determinar allà on fa més esforços pressupostaris, però quan hi ha pocs recursos això es converteix en una necessitat. I en aquest cas també s'ha de valorar on es treu més rendibilitat de la inversió. La riquesa d'un país no es pot mesurar exclusivament en termes monetaris ni tan sols econòmics, però menys encara els fruits dels seus esforços. Els aplicats directament donen molts més fruits en aquest àmbit que en qualsevol altre. A més, hi ha coses que tenen un cost però que no tenen preu, com ara facilitar una vida digna als nostres conciutadans.