la columna
Europa
La nació que justament ens acceptaria és Alemanya
Parlem com si fos fet que a la Unió Europea ens rebran a mans besades. Ep. Cada nació té els seus intríngulis.
Començant per França. En temps dels reis hi havia una certa autonomia vinguda dels temps feudals. Richelieu, Mazarino, els jacobins i Napoleó en feren una nació compacta sense matisos. Avui per avui, la França està escarxofada en el seu hexàgon trepitjant un trosset de qualsevol dels seus veïns. Flandes, deixem-nos de la Lorena i Alsàcia. Té un pegot del Jura suís i un bon tall amb la Saboia italiana, Niça i Còrsega. Quant al migdia, vet ací el Rosselló i les províncies basques. Val a dir que la magnificència francesa s'ha menjat qualsevol vel·leïtat nacionalista tot i que a la nostra manifestació algú brandés una bandera de Llengua d'Oc. Posada a fer, a França no li faria cap gràcia un país nou independent ficat a l'empresa. Potser ho faig massa negre, cal recordar que a París sempre li ha vingut bé de fer la punyeta a Madrid.
A Itàlia és més clar. Han passat segles i segles esquarterats entre llombards del nord, nouvinguts de migdia i clericals d'Estats Pontificis. La foguerada amb mistos Garibaldi i la mala saó tortuosa del Cabour van fer l'Estat italià. I no els el toqueu, encara que Sicília sigui una independència de fet. Però allà on hi ha burxa de debò és al Ticino, les Dolomites, on són alemanys que ni volen parlar italià. Però d'allà en vénen totes les cançons de guerra dels alpins defensant la pàtria.
Per la banda d'Anglaterra està avesada a fer aliances amb antics partits de l'imperi, i sembla que no farà escarafalls si Escòcia torna a les glòries del rei Duncan.
La nació que justament ens acceptaria és Alemanya. Deixant de banda les temptacions hitlerianes, Alemanya conserva les tradicions confederals del Sagrat Imperi, capgirat per Bismarck i el prussianisme que, tanmateix no va aconseguir trinxar la mentalitat dels antics regnes i senyorius. Per un alemany de debò li és impossible d'entendre l'entestament de Madrid ficant la mà a totes les butxaques.
Si el meu amic Tremosa no ho veu així, té raó ell.
