Cornellà-el Prat

L'últim partit de lliga a Cornellà-el Prat, la meva filla es va estrenar com a espectadora de la lliga. Va descobrir (3-3, amb l'Athletic) que el futbol és més entretingut en directe que a la televisió; que es pateix molt i que els periquitos mengem a part. La primera observació va ser: “Papa! banderes espanyoles.” Se'm va fer difícil explicar el tema en cinc minuts. Després del paisatge estelat de la Diada, ella no acabava d'entendre què feia aquella ensenya, envoltada, això sí, de moltes senyeres i força estelades al camp. Durant anys –a principi dels anys setanta només hi havia senyeres a Sarrià– he argumentat que era fruit de l'esquizofrènia del país. Però ara se m'acaben els arguments. Com a club hem de saber on ens situem. I què volem ser. La història no espera.