Contra la llei
L'amor i l'odi es manifesten de formes diferents entre els individus i entre les comunitats: l'individu que estima es resisteix a deixar marxar l'ésser estimat, però no sol ser amor l'impuls dominant en la comunitat que es resisteix a ser abandonada per una altra. No li haurà calgut gaire perspicàcia al lector per adonar-se que parlo d'Espanya i Catalunya, i tot i que he escrit molts cops aquests dos noms l'un darrere l'altre, mai com ara no havia tingut la impressió de referir-me a dos ens tan ben diferenciats.
Assistim aquests dies a un vertigen d'esdeveniments que en pocs dies envelleixen anàlisis acabades de fer. Els fets van a davant dels programes, i dir que la sobirania emana del poble no és condescendir retòricament, sinó reconèixer que la classe dirigent no té la iniciativa.
Tot i això, un veu en els polítics de Catalunya una acceptable capacitat de reacció. Fins i tot causa certa sorpresa la consistència del president Mas, tot i que l'escèptic no pot deixar de preguntar-se si practicarà la virtut que ell mateix ha marcat com a imprescindible pels temps procel·losos que vénen: la resistència. Però seria injust no reconèixer la impressió que per primer cop en molts anys va al timó un que sap el que es fa. En canvi, i afinitats al marge, ni que en fos un acòlit podria aplaudir la falta de reflexos, la poca imaginació, el refugi en el manual, al cap i a la fi el desconcert, la visceralitat, l'autisme i la por que marquen la resposta dels dirigents espanyols en la seva pràctica totalitat, i si hi ha excepcions tan sols d'indici de reflexió, flexibilitat o autocrítica aquest cronista les desconeix.
Crida l'atenció la confusió sentimental general en les observacions d'aquests dies de polítics i líders d'opinió espanyols. Quan es planteja una separació, el qui en sortirà beneficiat hi està a favor i el qui en sortirà perjudicat hi està en contra. De tal obvietat, els espanyols no semblen en condicions psíquiques d'extreure'n la conclusió que ve de la simple inversió dels termes. Que el gran argument en contra de la secessió de Catalunya sigui que els catalans en seran els perjudicats, senzillament fa riure.
Els espanyols farien un favor a la seva dignitat, i també al seu sistema nerviós si, en lloc de fingir una preocupació inversemblant pel benestar dels catalans i la viabilitat de l'Estat català sobirà, reconeguessin que, fets els números, en primera instància són ells els perjudicats, que els catalans hi guanyaran o no, això ja es veurà, depèn de les pròpies capacitats, però que d'entrada als espanyols els tocarà treballar més fort que com ho han fet els últims tres-cents anys si volen mantenir el tren de vida dels temps anteriors a la crisi.
Cosa que porta a qüestions de procediment, perquè tant la viabilitat de l'Estat català com el benestar de l'Estat espanyol resultant depenen d'uns pactes de transició raonables, sostenibles, o com se'n vulgui dir, i en les dues bandes comporta reconèixer les condicions, encara que molesti i fins i tot faci mal en molts aspectes. Els espanyols han de reconèixer que, mal que ara siguin la part forta, en el moment del divorci seran la part dèbil, la perjudicada, i els catalans s'han de fer a la idea que si volen guanyar temps i eficàcia en l'operació hauran de pagar un cost elevat.
Tot plegat no hauria d'espantar. No cal anar gaire enrere en el temps per trobar exemples: la reunificació d'Alemanya es va fer a base d'esforç, sacrificis i renúncies a benestars transitoris. La capacitat que el poble català ha demostrat per avaluar i demanar, si tot va com ha d'anar, també l'haurà de tenir per treballar molt fort per un bé que no veurà a curt termini.
Per començar, caldrà atenir-se a un principi: la llei no és més que un instrument que mai s'ha de sobreposar a la realitat. Fins i tot és a l'Evangeli: “El dissabte ha estat fet per a l'home, no l'home per al dissabte.” (Marc 2,27). Quan sento que un discurs pretesament renovador acaba dient “i, per descomptat, tot això es farà dins de la legalitat vigent”, penso: “Malament, aquí no canviarà res.” El primer que cal fer el qui pretén un gir radical és desacomplexar-se i anar contra la llei: contra la llei van demolir el mur de Berlín, contra la llei van instaurar l'Església de Roma, la República Francesa, els Estats Units d'Amèrica i la Unió Soviètica, que contra la llei va desaparèixer. I contra la llei vigent es va fer la Constitució Espanyola, que ara és obstacle per a una part important de la societat. Quan una llei serveix per perjudicar i contrariar un sector substantiu de la ciutadania, el deure, no tan sols el dret, d'aquesta ciutadania és anar-hi en contra.
Hi ha una certa inquietud sobre la resposta que la voluntat sobiranista dels catalans pugui tenir no pas a Espanya, que aquesta ja se sap bé prou, sinó a Europa. Uns quants es pregunten si ens voldran, si els espanyols tindran prou capacitat per fer valdre el seu vet, si els europeus –els alemanys, els francesos– tindran prou força i prou voluntat –o quin interès– per doblegar la més que previsible determinació dels espanyols a posar tots els obstacles possibles. Jo dic, si a Europa no ens volen, res de patir-hi: que es plantegi la nova Catalunya com un paradís fiscal amb moneda pròpia, com un reducte d'exempcions tan atractiu per al capital i els negocis com Suïssa, Singapur, Andorra mateix, amb el plus de l'atractiu turístic i cultural. Potser a més d'un li semblarà una proposta poc edificant, fins i tot immoral. Però enmig del poti-poti financer d'aquí i d'allà, la indecència possible seria del tot inofensiva.
