Negociar
En tota negociació és imprescindible saber quin pot ser el resultat i què poden guanyar i perdre les parts. Cal separar el resultat final del trànsit per arribar-hi, però aquest pot condicionar fortament aquell i no resulta gaire pràctic el plantejament de solucions teòriques que no tenen en compte la seva implementació. Una tàctica habitual és enfosquir el possible resultat, especialment per la part que previsiblement més té a perdre perquè l'evidència dels beneficis derivats del resultat de la negociació donen força al que se'n pot directament beneficiar més. En la negociació, que tot just ara s'inicia, entre Estat i Generalitat això és també aplicable. La Generalitat té la força de la raó i l'evidència de l'economia, l'Estat té el recurs de les lleis i la força de la política derivada del seu perímetre, Espanya.
L'atenció i el focus de molts comentaristes polítics s'ha centrat en si Catalunya guanyarà o perdrà si es converteix en un estat independent. Possiblement el debat hauria de situar-se, més aviat, en quines conseqüències té això per a una Espanya sense Catalunya, i si una millor solució per a tots, catalans i espanyols, és continuar junts d'una manera diferent de l'actual. Catalunya representa el 19% del PIB espanyol, el 16% de la població i suporta un esforç fiscal del 24% del total de l'Estat. La conseqüència és un dèficit fiscal de 16.000 M d'euros, 8,4% del PIB català, segons el càlcul del flux monetari, i d'11.200 M d'euros si es calcula pel flux benefici. El primer sistema computa les inversions al territori on es fan; el segon, l'efecte sobre la població independentment d'on es fan. És a dir, els catalans es beneficien, segons aquest segon criteri, de l'aeroport de Barajas i del Museu del Prado encara que estiguin a Madrid, i per tant n'han de pagar una part.
Catalunya ha aportat el 29% del superàvit, 64.000 M d'euros, de la Seguretat Social i té només un 16% de la població total de l'Estat, té la ràtio més baixa de funcionaris per habitant de totes les comunitats autònomes, del 10%, quan la mitjana espanyola és del 15%. Catalunya té la mateixa extensió que Bèlgica i més habitants que Finlàndia i Dinamarca. Té un nivell d'internacionalització de la seva economia del 50%, similar als de Bèlgica i Holanda, que són els estats de la UE amb major proporció d'exportacions i importacions respecte del PIB.
El deute espanyol és d'uns 800.000 M d'euros. Definir quina és la proporció que correspon a Catalunya no és fàcil. Un paràmetre seria fer-ho en proporció al PIB, 19%; un altre, a les inversions d'Estat a Catalunya en els darrers vint anys, aproximadament el 12%. Si a aquest deute s'hi afegeix el propi de Catalunya, 40.000 M d'euros, arribaríem en el primer cas a un deute de l'ordre del 100% del PIB català, i en el segon, del 60%. El primer és alt però no més que el d'Itàlia, i el segon és baix i similar al d'Alemanya. La conseqüència és clara: a llarg termini Catalunya és viable com a estat independent.
La separació de Catalunya d'Espanya suposaria per a aquesta una reducció de renda del 5% i un menor pes a Europa. L'aportació de Catalunya a Espanya ha estat superior a la dels Fons de Cohesió de la UE, entre el 120% i el 160% entre el 1990 i el 2005, i si aquella desaparegués tindria un efecte important ara que els fons de cohesió es reduiran en no menys d'un 40% en els propers anys, per l'entrada a la UE d'estats de l'est amb rendes per habitant més baixes. L'encaix de Catalunya a Espanya en l'estructura actual és perjudicial per a Catalunya. Com a exemple, el pes del sector industrial, en què Catalunya és líder en relació amb Espanya, ha passat d'un 34% a un 29% en deu anys, el creixement català és ara inferior, 98%, a la mitjana espanyola i la renda per habitant respecte de la mitjana espanyola ha passat del 118% al 109% en aquest mateix període. La relació causa-efecte amb el dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya, si bé no directe, és innegable. Això porta a la conclusió que s'ha de trobar un nou encaix de Catalunya a Espanya en defecte que la secessió esdevindrà inevitable perquè cap poble vol entrar en decadència si ho pot evitar, però la negociació s'ha de fer amb cura i fermesa, perquè és Catalunya qui pretén reduir la seva contribució i és l'Estat qui en suportarà les conseqüències. Hi ha en aquesta negociació molts valors intangibles que, pel fet de ser-ho, són difícilment quantificables, i és per això que sobre una base pràctica si els desequilibris econòmics en detriment de Catalunya es poden resoldre de manera raonable, un nou encaix de Catalunya i Espanya esdevindrà la solució més beneficiosa per a tots.
Des d'una òptica d'imatge és essencial que la part catalana demostri flexibilitat, perquè la UE no vol més problemes dels que ja té –atur, dèficit, crisi...–, i s'oposarà als plantejaments catalans si són percebuts com excessius o intransigents. En aquest sentit, fins ara la posició mantinguda pel president Mas ha estat ben percebuda i l'acusació d'ambigüitat, malgrat que els mitjans espanyols no ho veuen així, podria ser considerada una voluntat d'acord i flexibilitat en relació amb el plantejament fet. La negociació serà llarga, i si és cert que les precipitacions van generalment associades a la feblesa, la convocatòria d'eleccions avançades hauria de derivar-se de la impossibilitat de governar, aprovar el pressupost, més que de l'oportunitat de fer un plebiscit en favor de la independència o d'aprofitar la situació actual per obtenir una majoria absoluta per part de CiU, objectiu legítim però inadequat vista la situació de crisi que vivim. El president Mas ha actuat fins ara en clau de país més que de partit, és un actiu que no s'hauria de perdre.
Els plantejaments del govern central que aquesta reforma, nou encaix de Catalunya a Espanya o secessió, requereix un canvi constitucional que ara no és possible, és una afirmació que no està alineada amb l'inici del canvi d'actitud de bastants espanyols en els darrers mesos: qui no acceptava el federalisme –encara és una minoria– ara ja se'n declara partidari, qui no pensava que era possible l'asimetria de Catalunya respecte d'altres comunitats autònomes, ara amb matisos ho considera una hipòtesi viable... La situació està canviant. Amb l'argument de la Constitució no es pot aturar la voluntat d'un poble si la manifesta democràticament de manera explícita. Les constitucions estan al servei de la ciutadania i no al revés.