Gos i dit

Diuen que, dins el regne animal, una de les espècies més intel·ligents és la dels cànids. Tot i amb això, si a un gos li assenyales una cosa amb el dit, se't quedarà mirant aquest, no guaitarà cap a la direcció indicada. I és que un dels trets característics de l'homo sapiens és la capacitat de desplaçament, o sigui, d'entendre realitats que no es troben en presència dels interlocutors.

Cal tanmateix admetre que, entre els humans, varia també, segons el grau de culturalització, la competència a clissar més enllà o a no passar més enllà de l'aparença. El mal estudiant, per exemple, és l'incapaç de comprendre que, les explicacions del professor, no són sinó la punta de l'iceberg, i que només al discent correspon, amb el seu estudi, indagar-ne les set parts restants submergides.

O, també, en un altre aspecte, és només propi dels ignorants, com ho eren segons Gòrgias els tessalis, mostrar-se refractaris a l'engany que, d'acord amb el presocràtic, és la literatura (i la ficció en general). Aquell engany que ens obre els ulls en un o altre sentit, a canvi, això sí, de suspendre convencionalment la incredulitat que d'antuvi ens pugui suscitar (segons deia Coleridge).

I com que no hi ha extrem sense opòsit, el mateix esperit obtús demostren els que s'ho creuen tot i, doncs, que identifiquen la representació amb el representat, confonent significat i significant amb referent.

Doncs bé, això és el que ara els passa a les masses fanatitzades per l'Islam (com era el cas antany de les europees per obra del cristianisme): no accepten que un subproducte antimahometà sigui només això, una mentida poca-solta a menysprear olímpicament.

Si el dit assenyala cap on els repugna, són ineptes a no afigurar el dit i a girar-se, en tot cas, cap a una altra banda. Fiten el dit i el volen trinxat. I entre els torracollons d'aquí, i els exaltats d'allà, anem fent...