El canvi de rasant
La història política de Catalunya està travessant un canvi de rasant que permet contemplar un panorama nou fins ara només en l'imaginari i l'objectiu d'alguns. El president Mas ha anat molt més enllà del que els independentistes catalans havien previst i ha plantat cara a l'Estat prometent que, si guanya les eleccions, promourà un referèndum d'autodeterminació en la propera legislatura, tant si és legal com si no. CDC, des de la seva fundació, mai havia expressat en públic i des del poder la convicció de crear un estat propi al més aviat possible.
S'ha d'aixecar acta d'aquesta nova realitat que, segons Mas, respon a la gegantina manifestació de l'Onze de Setembre a favor de la independència i al fet que el president Rajoy li donés un cop de porta als nassos quan anà a plantejar-li el pacte fiscal, concert autonòmic o el que fos en l'última trobada a La Moncloa.
No és casual que aquesta embranzida del nacionalisme català es produeixi enmig d'una crisi econòmica que no té precedents en els darrers anys de democràcia i que afecta Europa, Espanya i Catalunya. La jugada de pòquer del president de la Generalitat ha desconcertat les classes dirigents espanyoles, els polítics i el mateix rei, que s'ha posat a escriure a internet una carta que ha estat rebuda amb indiferència per molts catalans.
L'historiador Jacques Chastenet, autor d'Histoire de l'Espagne, diu que els pobles espanyols només es preocupen de les coses públiques quan es troben davant d'una crisi. És una veritat que el polític de casa nostra no pot desconèixer ni oblidar. El president Mas sap i diu que no serà fàcil, que el procés serà llarg, que rebrà molts atacs, insults i burles. Això rai. El més preocupant és quina serà la reacció de l'Estat davant del procés de secessió de Catalunya que s'ha obert de manera tranquil·la i fins i tot festiva.
Les referències al passat són interessants, encara que les circumstàncies han canviat i Espanya no pot actuar amb violència contra Catalunya ni tampoc fer ús dels articles de la Constitució que li permetrien, entre altres coses, suspendre l'autonomia de Catalunya. Europa no ho acceptaria, especialment si una majoria de catalans donessin suport a la independència el proper 25 de novembre.
Consulto els dos llibres d'Amadeu Hurtado, Quaranta anys d'advocat i Abans del sis d'octubre. Hurtado va escriure un dietari mentre defensava davant el Tribunal de Garanties Constitucionals la llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament de Catalunya contra la qual el govern de la República havia recorregut. Hurtado explica que el govern Companys es va desentendre de qualsevol fórmula transaccional que hauria permès resoldre favorablement el plet.
Hi ha un diàleg entre Companys i Hurtado, que li proposa rebre una comissió de Madrid, on es descriu com el president li diu que està disposat a tot i que els “rebré a tiros si convé”. A qui?, Doncs, respon, a tots els que vinguin a voler apoderar-se de la Generalitat. Al cap de pocs dies Companys sortí al balcó el 6 d'octubre per proclamar l'Estat català dintre de la República federal espanyola.
No es poden comparar les situacions i, a més, la història mai es repeteix sinó que s'inventa. El cert és que la iniciativa del president Mas ha provocat un daltabaix a la política espanyola malgrat que el govern Rajoy respongui a cops de Constitució i sigui incapaç de parlar sobre com es podrien entendre i combinar els interessos de Catalunya amb els d'Espanya. L'esquerra socialista surt a corre-cuita amb el federalisme, que podria ser una solució d'encaix, però potser ja és tard per arreplegar els federalistes dispersos per Espanya i per Catalunya. Com que el recurs a la força és impossible perquè som a Europa i perquè ja no hi ha un exèrcit prou poderós per ocupar el país, el que caldria, al meu parer, és fer passos segurs i amb el suport d'una majoria sòlida i àmplia de catalans.
Amadeu Cuito és nét d'Amadeu Hurtado i en les seves Memòries d'un somni diu que la victòria franquista deixava Espanya dividida entre vencedors i vençuts, i Catalunya, sense vencedors, vençuda, rompuda i humiliada. No estic segur que trenta anys de democràcia hagin aconseguit esborrar el pes que aquesta desfeta encara té a les nostres consciències. Acaba Cuito dient: “No em toca dir si ha arribat l'hora de fer un pas decisiu endavant, ni en quina direcció. El que sí que crec és que per tenir èxit és imprescindible, primer, recrear una veritable unitat espiritual entorn d'un projecte possible i, aquesta vegada, saber mesurar les nostres forces.”
Els esdeveniments s'han precipitat arran de la manifestació de la Diada, que demanava clarament la creació d'un estat propi. El president Mas s'ha fet seva la marxa independentista i està actuant en conseqüència tot i que sap que el retorn a Ítaca serà llarg i estarà ple d'aventures i d'experiències.
El primer que cal fer és passar llista i veure quants catalans estan a favor de la idea llançada pel president Mas. Tot fa pensar que en aquests moments pot repetir la victòria i fins i tot obtenir una majoria absoluta que li permetria gestionar amb els seus tempos la construcció nacional de Catalunya. Però aquestes eleccions seran singulars perquè no serà prioritària l'acció de govern, sinó que es presentaran en clau nacional, al marge o per damunt de les claus socials que també preocupen, i molt, una part molt àmplia de la societat catalana.
En els referèndums o en les consultes plebiscitàries, que és el que seran les eleccions del 25 de novembre, es pregunta una cosa i molt sovint els votants en responen una altra. El fet, però, és que la supervivència del catalanisme polític, amb totes les seves variants, és un fet viu, més viu que mai, malgrat els entrebancs i les dificultats. Encara que sigui una expressió molt coneguda, goso repetir aquelles paraules de Cambó el 1934 quan es va rebutjar l'Estatut de Catalunya: “Passarà aquest Parlament, desapareixeran tots els partits que hi estan representats, cauran règims, però el fet viu de Catalunya subsistirà.”
