Demòcrates o autoritaris
Determinar si Catalunya va cap a la independència o cap a la ratificació de la dependència potser no és la qüestió més rellevant en aquests moments. No és, certament, un tema menor. Però ara per ara els atributs més importants d'aquesta nova etapa són potser que la política ha tornat a agafar les regnes de la realitat i que amb pulcritud democràtica s'està reivindicant l'habilitació d'un espai de diàleg i civilitat per a l'exercici d'un dret de gran calat: l'autodeterminació. Tan senzill com això.
Plantejat així, només algú de dubtosa qualitat democràtica pot menysprear aquest procés. És important remarcar aquest fet. Perquè estan sorgint moltes veus en contra de la carta de naturalitat democràtica que es pretén instaurar en les properes eleccions catalanes. No és el mateix no estar a favor de la independència (posició democràticament tan legítima com el seu pol oposat) que negar el dret a decidir la independència. Cal entendre que en el desnivell d'aquestes dues posicions rau la diferència entre la dignitat política i el trilerisme autoritari. Per aquest motiu no és preocupant que s'alcin veus en contra de la independència: és clar que no. Però sí que ho és, i molt, que s'alcin veus refractàries a l'execució d'un principi tan bàsic com el de reconèixer la qualitat sobirana de la ciutadania. És preocupant que el despotisme pugui fer trampa i continuar jugant aquesta partida amb les cartes marcades. Aquests ciutadans que neguen l'exercici d'un dret democràtic s'han sentit incòmodes amb aquests 300 anys de silenci a sang i fetge? No dóna per a més, la seva autoestima democràtica? On eren aquestes veus refractàries i ara tan i tan sensibles quan, en una pràctica constant de la catalanofòbia, s'ha perseguit, s'han comès abusos econòmics, s'han amagat balances fiscals perquè la gent no conegués la realitat i no pogués obrar amb coneixement de causa, i s'ha destruït lingüísticament, econòmicament i institucionalment Catalunya? No sembla que tots aquests greuges els hagin commogut ni poc ni gaire. Però en canvi sí que se senten ultratjats perquè, ara, la ciutadania pugui pronunciar-se amb relació a un tema blindat políticament, judicialment i militarment, o relegat a la categoria de psicopatologies. Arribats a aquest punt cal redefinir les regles del joc, que no són entre independentistes i dependentistes, sinó entre demòcrates i totalitaris.
