La fi de la transició
Quan el general colpista moria, en un llit madrileny, fa trenta-set anys, s'iniciava, al tros de terra conegut com Estat espanyol, el procés de transició cap a una democràcia. Un llarg període com mai no vist en la història espanyola que, per la pròpia envergadura, necessitava un ben armat pacte de mínims dels agents socials d'aleshores. A les casernes, els militars encara esmolaven els sabres i lubricaven els tancs, i els reductes de camisas viejas eren força vius –potser armats– per defensar els privilegis. La transició començava a caminar amb la debilitat de qui ha de créixer i calia ser curosos per desbrossar camins on els paranys eren evidents. Per això fou necessari un ampli pacte, amb moltes renúncies, que ajudés a tirar endavant el nou projecte democràtic.
El pacte constitucional era inevitable, però tothom tenia clar que, com els iogurts, els acords portaven data de caducitat. Des d'on veníem i amb una extensa tradició colpista i autoritària, tots sabíem que el procés seria llarg i costerut, tot i alimentar el somni de la “llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia” que amb tant encert proclamà l'Assemblea de Catalunya. Avançàvem en la transició i apuntàvem llibertats individuals i col·lectives, mentre construíem un estat de les autonomies, tot i fer-lo amb tasses de cafè esquerdades. I, com a estigma històric, aviat sorgí el Madrid radial i el greuge del centre i les perifèries. Si, talment, no érem el mateix, havíem de reflexionar seriosament sobre el nostre futur.
La realitat no és capritxosa i tard o d'hora imposa la seva lògica. La desgraciada deriva de l'Estatut del 2006 evidencià la fi del pacte de la transició i l'inici d'una nova època. Diversos senyals condueixen a pensar que l'anacrònic Estat espanyol està en un atzucac i que ara cal trobar noves formes d'interrelació entre els pobles que el configuren. En el marc d'una Europa en construcció, s'imposa la plena autodeterminació dels pobles que s'hi aixopluguen.
El procés de la transició s'ha tancat i el Decret de Nova Planta trontolla. El repte, com sempre, és obrir un nou període constituent i, en ell, trobar l'encaix de Catalunya en una nova realitat que s'expressa al carrer l'Onze de Setembre i que ara ja és imparable.
