Opinió

A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS

L'illa que tenia una llengua per tresor

De la multitud de llengües parlades als Estats Units, només una, a més de l'anglès, té un ús reconegut oficialment: el hawaià. Dit d'una altra manera, Hawaii és l'únic dels cinquanta estats que té dues llengües oficials. De fet, la major part dels altres estats no han oficialitzat cap llengua, malgrat els intents reiterats d'esmenar la Constitució per fer de l'anglès la llengua oficial de tot el país. Hawaii va ser l'últim estat a ser incorporat plenament als Estats Units, després d'un referèndum, el 1959, en què es deixava només dues possibilitats a la població: la plena integració o la continuïtat com a territori annexionat. No es va proposar el retorn a la independència, perduda de fet després d'un cop d'estat promogut el 1893 per companyies comercials nord-americanes. En realitat, se sap que, des del punt de vista del dret internacional, la integració del 1959 no va ser del tot legal. Així doncs, en aquest context de vernís democràtic pot semblar sorprenent que els legisladors de l'estat de Hawaii hagin volgut atorgar un estatus oficial a una llengua parlada avui per menys de trenta mil persones... La mala consciència d'una prohibició al final del segle XIX i de mètodes de gestió política dignes d'una república bananera sembla haver-hi ajudat.

Aquesta llengua polinèsia, tot i la seva protecció oficial, no té gaires possibilitats de sobreviure al nostre segle, encara que alguns mots hagin traspassat els seus límits insulars: aloha, ukulele o wiki (ràpid), aquest darrer conegut sobretot com a prefix de Wikipedia. Només una de les illes que componen l'arxipèlag podria escapar a aquesta extinció previsible, però els seus cent trenta habitants no poden fer gran cosa contra una erosió general ja ben començada. Aquesta illa, Niihau, és la més petita de les illes poblades de Hawaii i, allà, només allà, el hawaià és la primera llengua a ser ensenyada a l'escola i gairebé l'única a ser transmesa de pares a fills. El secret d'aquesta venturosa anomalia rau en el fet que Niihau és una illa privada i que quan el rei d'Hawaii Kamehameha IV va acceptar vendre-la a una família de rics ramaders nord-americans, el 1864, va incloure una clàusula al contracte que obligava els propietaris a protegir i promoure la llengua i la cultura de l'illa.

Així doncs, la prohibició de la llengua pròpia, que va ser efectiva durant mig segle al conjunt de l'arxipèlag, no va aconseguir afectar aquesta illa i avui encara el hawaià, i més precisament la forma dialectal local, és la llengua d'ensenyament de les dues escoles de Niihau. Escoles en què també s'ensenya la cultura tradicional i l'espiritualitat hawaiana. Durant molt de temps, a més, l'accés a l'illa va ser gairebé prohibit als no residents i només a partir dels anys vuitanta els propietaris van acceptar una arribada limitada i controlada de turistes. És clar, aquests propietaris, la família Robinson, també intentaven influir sobre el comportament d'uns habitants que, des del seu punt de vista, potser no sempre eren ciutadans de ple dret: l'accés a la premsa i als llibres va ser durant anys estrictament controlat. I potser aquesta voluntat d'influència explica el fet que, si bé Hawaii és un estat que vota majoritàriament pel Partit Demòcrata, a Hiinau el Partit Republicà sol guanyar amb un avantatge confortable.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.